Noia de vidre

Fa molt que no escric; no sé si és per falta de temps o perquè tampoc tenia la necessitat de fer-ho. El fet és que no hi he pensat gaire fins ara, que d'alguna manera, el meu cap m'ho demana, per així posar totes les idees en ordre.

Ara a la Cerdanya estem tots contents perquè anem a esquiar pel pont, però aquesta casa em porta records que els tinc a flor de pell, recordant-los fent que tingui un regust agredolç; el carinyo amb gent que ja no en tens, la confiança, la convivència. Però com tot, no hi ha cap sentiment que perduri per sempre. Per això no m'arrepenteixo de res del que hagi fet, però malgrat que ja hagi passat temps, no puc evitar de pensar-hi.

Tinc tot a favor per sentir-me feliç, els del meu voltant estan bé, el bàsquet va molt bé i el cau també. Però hi han aspectes que són essencials perquè la meva vida pugui rodar, satisfeta. Com si d'un eix es tractés, el sentir-me estimada és el que em dóna energia perquè jo funcioni, perquè pugui donar-ne, abans n'haig de rebre. Tot i que molts cops el que em passa és que clar, si no es presenta l'ocasió, doncs funciono a partir d'estímuls, fent que a tot li tregui la part interessant de fer o de viure perquè no li trobo la raó. Com si em faltés l'essència i el "soul" de les coses, d'anar a classe perquè aprenc molt, de fer una broma amb les amigues de la uni però no la faig perquè no em ve de gust, de interessar-me per la vida dels meus propers perquè penso que no vull saber res, no em ve de gust.

Necessito rebre amor, estima i carinyo per no sentir-me així. Suposo que és per això que estic tant a l'expectativa ara, perquè NECESSITO sentir-me estimada, no només amorosament, sinó també amistosament i familiarment. No ens adonem de lo important que és recordar als teus quant els estimaes, però recordar-se a un mateix que també t'estimes. 

Si el meu cor parlés...

El que trobo més interessant de les persones és com aquestes tracten a la gent del seu voltant, el seu tarannà, la seva manera d'expressar-se, els gestos característics... Pot ser el badall dels dematins tot just llevar-se, petar-se els dits, mossegar-se les ungles, ser curós amb les coses, dir malament alguna lletra (com jo amb la S haha), veure la brillantor en els seus ulls quan parlen d'algú important... 

Em fascina fixar-me en coses que a poca gent els interessa, potser per això trobo que no ho explico de forma oberta, que sense voler m'ho quedo per a mi, per si a algú se li acudeix escoltar-me i llavors intentar aconseguir arribar a les mateixes conclusions que jo, no sé si serà per això... 

Feliç

Hi han moments en què la vida que l'entenies d'una manera, sobtadament, dóna un gir de 360 graus sense tornar a caure al mateix lloc. És el que m'ha passat fent aquest vídeo per una assignatura; estic aprenent a passos de gegants, compartint i gaudint uns moments amb companys, professors i amics que no puc exprimir més perquè la meva capacitat ja no em deixa, extasiada per la gratificant sensació d'estar vivint allò que vols.

Recreant

"La publicidad nos hace desear coches y ropas, tenemos empleos que odiamos para comprar mierda que no necesitamos. Somos los hijos malditos de la historia, desarraigados y sin objetivos. No hemos sufrido una gran guerra, ni una depresión. Nuestra guerra es la guerra espiritual, nuestra gran depresión es nuestra vida. Crecimos con la televisión que nos hizo creer que algún día seriamos millonarios, dioses del cine o estrellas del rock, pero no lo seremos y poco a poco nos hemos dado cuenta y estamos, muy, muy cabreados.

No somos nuestro trabajo. No somos nuestra cuenta corriente. No somos el coche que tenemos. No somos el contenido de nuestra cartera. No somos nuestros pantalones... Somos la mierda cantante y danzante del mundo."

Em recreo, haig de començar a buscar espais, temps per trobar el que la meva ànima necessita. Una dosis d'oxigen que em retorni l'alè per viure altre cop, per així tornar-lo a perdre pel camí ...

We'll be counting stars

Let's fool around. Let's do it some strange way that you've always wanted to, but nobody would do with you.

Aquesta és la sensació que tinc, vull portar a terme la quantitat de temes pendents que tinc a la llista de coses a fer amb qui realment vulgui amb mi. Tinc ganes de descobrir nous horitzons, de desplegar-me, de sentir que no estic encaixonada. Però caic en l'error quan penso que ho haig de fer acompanyada; no es pot tenir tot a l'hora, i si el moment és aquí i ara, llavors seguirem endavant, sigui en solitari o amb companyia. 

M'estic carregant de noves idees  estic coneixent persones autèntiques, interessants, pintoresques i entranyables. Estic veient com la gent del meu voltant està "creixent", tant les nenes, com les companyes de la uni i els nens del cau. Me n'adono que cada cop sóc més difícil de complaure, una inconformista en potència, una ampolla de cava per encetar...em donava la sensació, fa temps, que ja no tenia coses noves per descobrir, però me n'adono (menys mal) que estava tant equivocada. Necessito més...

Suau

Se'm fa cada cop més pesat, em sento una estranya en llocs on era una més, on passejava sense qüestionar-me res. Ara ha canviat, ara he canviat? Pensava que el meu procés de metamorfosi s'havia estabilitzat, però ho corroboro, no deixem de ser, fer i existir de maneres completament diferents.

Em trobo envoltada de gent coneguda, de persones que saludes, que preguntes com estan i que normalment estan d'allò més bé. Però en veritat em costa mantenir una conversa, no em surt de dins entrellaçar els interessos perquè realment, penso que em són desconeguts. 

És el moment de tornar provar a trobar allò que em commogui, que no em deixi indiferent... 

Always abroad

Necessito que m'abracin; ara mateix tinc la necessitat de sentir-me estimada. Que em diguin que sóc important per algú. Una abraçada llarga, dolça, natural, amb sentiment, real. Vull sentir-ne aixoplugada, notar el caliu d'algú. I no cal parlar, només sentir els sentiments a flor de pell. 

Ara no vull donar més que rebre, ara necessito que m'estimin. Sense cap mena de raó, no tinc excusa per demanar-ho, simplement perquè el buit que tinc a dins s'ompli; em segueix faltant alguna cosa i no sé si ho aconseguiré fins que ho provi de trobar, però no sé ni què és el que/qui haig de buscar...

http://www.youtube.com/watch?v=UzXtpp63Kmw

No estic gens perdut, no hi ets, tururut.

Des que he començat altre cop la rutina, la meva vida es limita a seguir l'horari preestablert amb les conseqüents obligacions, que m'agraden, però simplement em limito a això. On les meves preocupacions són no més que arribar a l'hora, fer els deures... coses sense importància ni transcendència.

Necessito i intento trobar l'espai per gaudir, de fer coses, de sortir d'aquest bucle rutinari que gasta el temps, que em gasta i amb desgana, em va traient poc a poc l'oportunitat de fer coses. 

Forçadament, però, me n'adono que haig de ser fidel al temps, com si d'ell depengués que els sentiments vagin canviant. No vull que els meus sentiments estiguin encara pensant en el passat, és el típic tòpic de viure en el present, però és cert; o potser ja és més encarat cap el futur. El que m'espero de mi és, potser, el que em fa seguir. M'emociono quan penso en tot el que podria fer. Potser el problema no és el temps, perquè, quan vols fer alguna cosa trobes el moment. Potser el que necessito és a algú que gaudeixi com jo, a fer coses, a no perdre's en la monotonia.

Potser el que vull és algú que gaudeixi, el que sigui, però que gaudeixi amb mi... tinc alguna cosa dins meu que em demana compartir. 

No m'he convertit en un ressentit, ni m'he transformat en un amargat.

Ni t'he etiquetat, així, exagerat, com l'única opció a la felicitat. 

No t'enyoro, nena.

Sugar

Follow love and it will flee, 

Flee love and it will follow thee.

Podríem dir que aquest succés és el més lògic dins del meu cap, cosa que a primera vista sembli que no. Quan busques alguna cosa o intentes que passi algun esdeveniment, mai ho trobaràs. Acaba sent un fet antinatural intentar trobar una situació manipulada, un transgènic de les relacions, no només de l'amor, sinó en totes. És una complicitat difícil d'explicar entre els sentiments i la situació espai-temps-moment de les persones i a l'hora que quan l'aconsegueixes et dóna una satisfacció i una plenitud en un mateix. 

Dins del hippisme es diria que t'has de "deixar fluir", però en alguns casos aquest postureig extrem no hi té cabuda en un món amb presses; penso que quan vols aconseguir quelcom has de lluitar, contradient-me amb el que deia abans, em poso fites i objectius per aconseguir coses, però en les relacions les coses no funcionen d' "A" per "B". 

Per això ara és un bon moment per plantejar-me aquest curs, agafant altre cop el ritme incansable del dia a dia, sempre un cul inquiet anant amunt i a vall. Intentant trobar espais per a noves iniciatives, per conèixer nous llocs, i per seguir fent antigues tradicions... 

Anna's bucket list

• Gràcia living way.
• Tornar a Londres i veure-la des d'una altra perspectiva.
• Començar a moure'm per Erasmus.
• Anar a la muntanya.
• Via ferrada.
• Barcelona és bona i molt barata.
• Aprendre a cuinar menjar vegetarià.
• Tocar més la guitarra.
• Anglès.
• Anar a una cata de vins. 

Potser és perquè ja és molt tard, però m'emociona pensar en totes les coses que puc fer i tinc a l'abast, em fa sentir realment activa i útil, semblaran paraules tècniques, però no sé com dir-ho, ja que VIVA sembla ser massa cursi, o romàntic... l'Anna Sun que s'amaga rere les paraules fredes ja no té prou amb ser feliç. 

Don't change

Res està predestinat, el futur és incert i el destí no existeix.

Res

Trobo que la gent sensible surt perdent , ens pensem que és una cosa bona però... segur? Per què hem de sentir i viure el que ens passa tant intensament? 

No tothom es pren les coses tant a pit com nosaltres. I ens pensem que és algo bo tenir sentiments? La gent sense escrúpols són els que acaben sobrevivint; digueu-me dramàtica si ho creieu així, però a mi m'han ensenyat i he après a viure apassionadament, i a vegades em fa ràbia no saber fer-ho d'una altre forma perquè surto perjudicada, i molt.

https://www.youtube.com/watch?v=2C9PwhhGOX4

Aquest lloc 

D'acord, nosaltres som els il·lusos

Quan amb una persona coneguda, que aprecies, et dóna la sensació que hi han coses que no acaben de quallar, el que es fa normalment és parlar amb aquesta i intentar arreglar els suposats malentesos, les enfadamentes, o el que sigui. Però des del meu punt de vista la sensació que tinc quan em passa això, és que la relació ja no és la mateixa perquè en cada moment no som els mateixos; llavors no penso que s'hagi de "parlar" coses que són difícils d'arreglar, perquè potser serà que no tenen remei, però estem tant acostumats a mantenir-ho tot, a intentar trobar una solució... em trobo amb una sensació d'egoisme quan veig a una noia que intenta perdurar un sentiment que ja fa temps que és inexistent. 

Egoista, per tenir por a afrontar la realitat, perquè es pensa que la falta de comprensió i la frustració que porta a sobre és per culpa dels demés, quan en realitat qui no és comprès és el món a causa de la seva avara posició. Hauríem de ser persones NO DEPENENTS, que a mesura que tenim unes sensacions a dins, busquem la barreja entre lloc, companyia i moment per a satisfer-nos; lliscant lliurement buscant el nostre espai. Si així fos com realment ens mouríem pel món, viuríem i creixeríem com a persones, llavors seríem més feliços. 

~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~

És la sensació de tenir-se l'un a l'altre, que fins i tot estàs donant més que rebent, però és de la manera que et sents plena; i potser de la forma que entens l'amor, si de veritat l'he viscut. 

~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~

Quan els ulls del nostre voltant ja no ens observen, allunyats cap el reflex de les nostres ànimes, és quan veig els que sóc per a tu. En el meu cap ressona el seu nom, la seva olor i fins i tot el gust dels seus petons. Desdibuixo els meus sentiments, buido els records, m'allibero desafiant la sort i aferrant-me amb mi mateixa. Agafo embranzida per anar endavant. Intento fer aigua clar del que hi ha dins el meu cor, però sembla que el que sento sigui com els núvols... hi són, pe`ro quan sembla que t'estàs apropant s'esvaeixen. Quelcom que no es pot tocar, ni olorar, pe`ro sí veure'ls i sentir-los, aquella fredor que t'envolta, pe`ro tant difícil de trobar solució.

Ja ho diuen, quan menys t'ho esperes és quan tens un cop de sort, llavors seguiré esperant, buscant el que em fa feliç. Però sempre amb actitud i predisposició. Amb sentiment i direcció.

Agost fora de casa, dies bons i d'altres no tant... 

Ja he tornat, però altre cop tinc aquesta sensació, com si em faltés alguna cosa, i crec que de la manera que se m'ompla és vivint, viatjant, trobant-me en indrets estranys i coneixent a persones entranyables. Però sempre, sempre voldré una mica més dels meus, sent exigent és potser de la manera que m'agrada viure. 

Endavant

"Els teus fills no són els teus fills.

Són fills i filles de la vida desitjosa de si mateixa.

No vénen de tu, sinó a través de tu i encara que estiguin amb tu no et pertanyen.

Pots donar-los el teu amor, però no els teus pensaments, doncs, ells tenen els seus propis pensaments.

Pots abrigar els seus cossos, però no les seves ànimes, perquè elles, viuen a la casa del demà, que no podem visitar ni tan sols en somnis.

Pots esforçar-te a ser com ells, però no procuris fer-los semblants a tu perquè la vida no retrocedeix, ni es deté en el ahir.

Tu ets l'arc del qual, els teus fills com a fletxes vives són llançats.

Deixa que la inclinació a la teva mà d'arquer sigui per a la felicitat."

_______________________________________________Khalil Gibran

Sempre he pensat que cada família és un món, que no ens podem imaginar com de diferent i personal és la cultura familiar, les costums, els tarannàs... Jo tinc ganes de començar a crear la meva pròpia cultura, per a mi sola. Sense haver de dependre dels demés, sense donar explicacions. Tinc ganes de ser una miqueta més lliure. 

Sitting, waiting, wishing.

Hi ha gent que espera, pensant que arribarà un dia en que tinguin una revelació, com si de la clau de la vida es tractés. La vida... innocents, ignorants, que no tenen fe, són aquells que viuen esperant, esperant que passi quelcom que ni ells saben què esperar-se. Què es pot esperar un de la vida? Que un dia t'aixequis i decideixis el que has de fer per la resta de la teva existència? Ens esperem tot dels demés i res de nosaltres. Començo a pensar que esperar és sinònim de no saber què fer. Per tant, no espero, ni per cinc minuts, a ningú :)

DOLÇA ESCLAVITUD

Extasiat en la negrura cristal·lina
de les dues perles negres dels teus ulls
sangraïts en la blancúria nacarina
del teu rostre de petxina i suau dibuix
m'he fet reu i esclau etern de la bellesa
i no hi ha fe damunt la terra o prou virtut
com per fer-me renegar de les cadenes
que ens condemnen a tan dolça esclavitud.

Pau Riba

Et proposo no proposar-te res.

I així és. Que les meves accions estiguin emmarcades per unes etiquetes universalment preestablertes mai ha estat el meu estil. Definir les relacions, siguin amoroses, amistoses o familiars són cròniques de morts anunciades, és millor seguir amb qui estàs bé, expressar el que sents, sense cap mena de proposicions. Pots proposar-te fites, desitjos el que sigui; però el que no pots proposar-te és seguir veien-te amb els amics de sempre, perquè mai som els de sempre. No et pots proposar seguir sent la persona que ets, perquè a cada instant canvies, un bucle retroalimentat de desitjos personificat...

Però et pots proposar ser feliç, és per mi una obligació...

“Querido Gurb:

A veces sucede que dos personas conviven largo tiempo sin llegar a conocerse mutuamente. También puede darse el caso opuesto, esto es, que dos personas convivan poco tiempo, y, sin embargo, paradójicamente, lleguen a conocerse mutuamente. También puede suceder otra cosa, a saber, que dos personas convivan largo tiempo y una de ellas llegue a conocer a la otra sin que ésta, por su parte, llegue a conocer a aquélla, en cuyo caso no podríamos decir que ambas personas han llegado a conocerse mutuamente. Todo esto, por supuesto, no tiene nada que ver con nosotros, y su me he permitido traerlo a colación ha sido porque no quiero que pienses que trato de introducir elementos ajenos al tema o que no le son propios. Es más, voy a empezar de nuevo la carta, en parte por lo que te acabo de decir, y en parte porque hace rato que me he perdido”

El que mai va ser dit

Feia molt que no tenia una conversació que em deixava sense alè, que no em feien una revelació d'un mateix sobre la seva manera de viure. Una persona que sempre el veus però no hi comparteixes coses i que a causa del desvariat estat alcohòlic del moment. 

Ser fidel als ideals d'un mateix, el món no s'entén tal com és, sinó tal com som. Era un sentiment nou, incòmode en part, però hi havia algo dintre meu que em demanava més, que parlés més per així sentir-me millor. Les seves paraules eren un alleujament dins meu. Eren conclusions compartides, que fins i tot em feia sentir complicitat, gent romàntica de la vida, que busca el que és intangible, tal com deia ell, més enllà del 0 i de l'1. A mi això em fa sentir que no estic sola, i que tot i que pensi que el meu ideal punt de vista és bàsicament com he dit, idíl·lic, veig que no sóc la única. 

Buit

Pensaré, la manera de sentir-me plena, completa.

Sentiré, en la mesura del que pugui, les sensacions que estic vivint, o més ben dit, sobrevivint.

Ploraré, per treure tot aquest sentiment de dins meu fins que em quedi sense res per què sentir-me malament.

Trobaré, coses menys importants per fer per intentar no pensar en tu, en tot, amb mi. 

Intentaré, seguir endavant amb les mateixes preguntes sense respondre, els mateixos dubtes sense haver resolt. 

Feia molt que no patia tant, sempre he pensat que tot pensament o sentiment si ha tingut cabuda un cop en mi, hi pot tornar a brotar, a sentir i a agradar. Però clar, què em faria fer "el pas" ? Estava molt decidida en aquell instant, però ara després d'haver fins i tot patir no ho veig gens clar... Però suposo que de tot s'aprèn, tot i que ara mateix no hi veig la moralina enlloc. Carabasses, podria definir-ho amb una paraula, però penso que encara va més enllà, ha estat com IGNORÀNCIA, aquest és el sentiment que m'he emportat, m'he sentit ignorada i això és pitjor que et rebutgin, perquè d'alguna manera et considera...

Feia molt que no em feien figa les cames, que estava nerviosa, que no estava segura, i això només podia significar una cosa, i no era bona...

Sempre faig bromes sobre la relació entre l'amor i el sado, com una persona pot arribar a patir per una altre, és tant poc natural... no és bo, però ara mateix no puc parar de pensar en aquesta situació, i no sé si el temps ho curarà, no sé si estic arrepentida, no sé ni què hauria de sentir. Tinc un nus a la gola com si estigués a punt de plorar, tinc una panxa farcida d'agulles afilades, tinc uns ulls inflats, i tinc una buidor que em fa pensar que em costarà molt, molt omplir. Em recorda a la resiliència, en intentar trobar el camí per seguir endavant, per sentir-me més "bé" després d'haver ensopegat. Més val ensopegar-se que caure, ja que sempre seguiràs avançat i en canvi, si et caus, et quedes al mateix lloc, sempre. 

Un aplec de dubtes.

Si d'alguna cosa estava segura era que el temps ho curava tot, que la sàvia i agraïda memòria faria la seva feina distorsionadora i alleujadora de records i moments, fent que poca a poc aquell sentiment anés desapareixent. 

Des d'ara i  durant aquests 20 anys aquesta norma es complia; però era d'esperar que hi hagués una excepció que la fes incerta i equívoca. 

Em ve al cap aquell títol d'una cançó: "La norma que confirma l'excepció". Mai he acabat d'entendre-la, fins ara. Sempre hi ha lloc per a la incertesa.

El temps no ho cura tot, el temps al temps tampoc serveix si en el teu món tens la sensació que no estiguis avançant.

I és quan me n'adono que el temps no és culpable sobre els meus sentiments. El que jo sento no és ni més ni menys el que em fa ser. Però em fa por enfrontar-me contra aquesta situació, potser és per això que l'he anat arrossegant sent conscient només parcialment durant tant de temps. Tenia algo dins que no em deixava SER, perquè és tant profund que no el vull treure a la superfícies, a flor de pell, perquè em podria fer ensorrar. 

No és un sentiment, ni un fet, ni cap problema, és una persona que ho engloba tot, ho admeto; si no faig algo al respecte amb aquesta persona no m'ho perdonaré mai. Sinó estaré visquent la meva gran mentida vital i, per tant, sobre les meves esquenes un aplec de dubtes sense resoldre. 

Penso, li diré el que penso. Tot el que m'ha mancat sense ell; però no sé ni per on començar. "Diga-li el que sents" m'aconsellen, que fàcil és dir-ho, però té raó.

La llibertat absoluta

Tant cert, que fa ràbia i tot. Hi han cops que prefereixes no saber la veritat...

La plena llibertat no existeix, siguem francs. Des del principi de la nostra existència en concepte d'humanitat hem buscat el recolzament dels altres per no sentir-nos sols, penso que no és progrés pensar que no necessites als altres, que la llibertat personificada sobreviurà i no amb desgana, sinó que viurà a la seva manera. Aquí cadascú arriba i es queda si es sent identificat amb el seu voltant, però quan estàs condemnat a viure lliurement, és la insatisfacció contínua, l'etern remordiment... 

Optimisme

Hi ha una cosa que no puc suportar

La gent negativa

Quan sempre ho veuen tot amb mala cara, que es queixen, sense cap mena de raó lògica i només fa que desprendre males vibracions. Amb el pas del temps i amb una mica més de projecció he sabut adonar-me d'aquesta gent, intentar no freqüentar-me amb ells. Però no vol dir que sigui una persona tòpica que viu intensament amb els petits detalls del dia a dia... Sinó que em plantejo de veure les coses amb una altre perspectiva, una perspectiva optimista. Penso que és una actitud que l'estil de vida d'avui en dia no ens el deixa ni plantejar, però aquest és un altre tema. I si la gent no és optimista tampoc pot ser feliç, una cosa és la conseqüència de l'altre. 

Dies vacacionals, toca descansar, ajudar a casa i fer totes, totes les coses que m'agraden fer, per amor a l'art. 

Ara ja està

Hi han preguntes que em retrunyen al meu cap, que m'agradaria preguntar-les a les persones que saben la resposta, però llavors me n'adono que és millor no saber la resposta. Deixar les coses en l'aire i que es quedi en un v/bell record. No se si em quedaria tranquil·la... 

Perdre'm no em fa por, sempre puc acabar sent trobada. De fet, m'agradaria sentir aquesta sensació de ser guiada cap a nous horitzons, sentimentals, moralment diferents, estranys, per així descobrir-los poc a poc i lentament; com aquells caramels que tenen un gust tant bo que s'han d'anar saborejant i gaudint. 

Una estona de cel

L'altre dia parlàvem sobre la vida, d'aquestes converses espontànies que es comença a parlar sobre tonteries del facebook i al final s'acaba parlant de coses que només es poden parlar de forma improvitzada; parlem sobre la vida, una porció insignificant d'aquest univers. La vida et sorprèn o ets tu qui la sorprèn? què és la vida? un succés d'accions que no només depenen de tu si no també de l'atzar de les altres persones que t'envolten; però que no et sorprendrà si tu no la sorprens a ella. una petitíssima porció que ens toca protagonitzar.

~~~~La vida és el que passa mentres fas plans per tenir-ho tot lligat si el món es mou, com puc estar aturat? Hi ha tantes coses a fer i em queda tant poc temps per fer-les nananananana..~~~~

Sembla que tinguem un ventall de possibilitats, el que em fa més angoixa és que no podré escollir ni la meitat de les que tinc a l'abast; mai se m'ha donat bé prioritzar, tot i que sempre ho he hagut de fer, sempre em queda la sensació del "i si hagués triat l'altre opció..."

Estic fora de mi, després d'uns dies relaxats torna la calma, però penso que una part de mi s'ha quedat allà dalt de la muntanya, se m'obliden les coses, no tinc ganes de sortir, estic a casa vagabundejant sense fer res, perdo el temps... i no és per no tenir coses a fer, però quan el temps no acompanya, la predisposició tampoc. 

Em queden dues setmanes de vida d'estudiant, després canviarà radicalment, i espero no tenir temps, ni per estar per casa, ni per escriure... 

És com si les coses que m'ocupessin el temps al cap ara no haurien de ser-hi... Hi han coses que s'han de prioritzar? Si fos per mi no, però és així, em ressignaré i seguiré, només em falten 2 setmanes. Hauré de gaudir de les petites coses, topiquíssimament... el que dura un cafè, és una estona de cel. 

You can't always get what you want

És així

Pensava que ho tenia tot "sota control", que en el meu cap tenia les idees ben col·locades i que estaven en concordança amb la realitat. Però els astres s'han alineat perquè una onada d'incertesa s'apoderi de mi. Per una part aquesta sensació em fa veure que no ho tenia tant clar doncs, sinó no em sentiria així. Però per una altre banda me n'adono que no ho tinc tant superat, deixar el passat enrere és difícil quan encara sents que no s'ha acabat, que t'importa, que t'enrecordes... què faig ara? 

Podria ignorar-ho però llavors no seria fidel als meus sentiments, intento ser racional, massa, però no m'agrada, perquè veig que intento ser una persona que no sóc. Un intent d'algo que ni tant sols recolzo. 

Hi han molts dubtes que m'agradaria resoldre però, em trobo amb la situació d'angoixa que, crec, i només crec, que em quedo tal i com estic, perquè potser i  només potser, estic millor així...

Necessitava plasmar-ho en algun lloc, necessito escoltar-me a mi mateixa ne comptes d'escoltar als demés, em necessito, des de fa temps.. 

Però a l'hora em sento feliç, d'estar aquí, que he sobreviscut a potser els anys més difícils i que marcaran la resta de la meva existència, és un pèl dramàtic però ho veig així, m'ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí, però m'agrada el rumb que està portant la meva vida amb totes les decisions i accions que he hagut de prendre. Però ara cal emprendre el vol i seguir endavant, amb el que vull i sento. 

  

Campiones

Ha estat tornar al bàsquet i sentir com un buit de dins meu s'omplia, encara estic en estat d'eufòria, no puc estar de mal humor, no puc, és impossible; hem quedat primeres de la lliga i ara anem a lluitar per arribar a les fases. Campiones de Catalunya... 

Si hem arribat fins a dalt de tot és a causa que som un equip, i és el que marca la diferència. 

Me n'adono que m'agrada el joc en equip i el treball que això comporta, em fa sentir realitzada, però el millor que té és que tot es viu en grup, sigui bo o dolent, fent que tot tingui una repercussió molt més gran. 

Llista sense cap mena d'ordre lògic sobre la Sun

M'agrada.

Fixar-me en com tracten les persones als del seu voltant
Els clotets 
Les nits que acaben passant volant
L'olor dels llençols nets 
Posar-me flors al cap
Menjar el sucre del final de la tassa quan m'he acabat el cafè
Passejar per Gràcia
Saltar sobre el llit
Els tirs que entren just quan sona la botzina 
Les festes majors 
Somriure a la gent que no conec
Les sobretaules
El soroll de la xarxa quan la pilota entra neta
Portar a sobre meu ni mòbil ni claus
Les vetlles 
La sensació d'escriure amb un boli que funciona bé 
Les nits improvitzades 
Fer vivac a la muntanya
Les preguntes compromeses
Conèixer gent
Viatjar 
Les bambes que m'agafen el tormell
Parlar dels sentiments 
Cantar 
Els massatges a la cara i al cul 
La pastanaga ratllada
La música en directe 
No dependre 
Reflexionar
Fer una introspecció 
Tenir dubtes existencials 
Les mitges 
Passar-me el dia a casa quan plou
Pintar-me els ulls
Sentir-me sexy
La cervesa 
Un bon llibre 
Les esbergínies farcides 
La meva mare 
Caminar i fer rutes 
Tocar la guitarra 
La poesia
No estar a casa en tot el dia 
La xocolata

M'agrada dir a les persones quant m'importen 
M'agrada gaudir. 

Obstinació.

Els anys no et faran ser més sàvia, el pas del temps no t'aportaran res si tu no hi acompanyes. Hi han persones de més de 30 anys que no han viscut ni la meitat que una de 20, viure, què incrèdula. El que és estrany és precisament viure. Jo diria que el que fem és sobreviure, no només es basa en respirar, estem acostumats a viure d'una manera, la que tenim preestablerta; i pocs se n'adonen o arriben a qüestionar-se què podrien canviar de la seva vida, de com "viure" una vida que sigui més plena per a un mateix. Ens limitem a seguir uns esdeveniments sense parar i anar més enllà, ho relaciono molt amb el fet que ara es dóna per suposat que s'ha d'estudiar, com si ara si no estudiessis seria la teva perdició en el futur. 

Criatures obstinades, veure el món des d'una altre perspectiva és potser la manera d'entendre com de petits som, i com les nostres decisions estan tant i tant condicionades, i potser així, serem menys ignorants. 

Ara es fa molta publicitat sobre aquesta gent que ha estudiat, ha viatjat, ha tingut sort, però ara. Ara que ho té tot a l'abast, tot fet, no sap què fer amb la seva vida, és brutal, les poques ambicions, la por a buscar dintre seu sobre què és el que realment t'omple; Aquest vídeo m'agrada, però després d'uns mesos d'haver-lo vist, veig, lo pèssima que és la humanitat. 

Per què s'ha d'arribar a aquest extrem d'haver-se d'oblidar del valor dels diners per adonar-nos que hem de gaudir de la vida? Que el sentit li posem nosaltres? Tant contaminats estem per aquesta visió, diga-li consumista, productiva, diga-li com vulguis. Jo crec en la humanitat, no en la societat. 

No ens hem de fondre, acabem sent fluïds els quals passem d'una situació a una altre, moldejant-nos, però sense tenir en compte el que volem. 

Trote i galope

Cada cop veig més com hi han diferents ritmes de vida i ens identifiquem més amb les persones que comparteixen la nostra; que arriben tard, que van per feina, que es paren davant d'una pastisseria per menjar amb els ulls, que parlen en mig del carrer amb des/coneguts, els que viuen el dia a dia, els que somien en el seu futur, planificadors, espontanis... però a l'hora de descriure's a un mateix, què difícil! Ara sí, saps perfectament amb qui estàs bé i amb qui no, tot i que et portis molt bé amb algú, el seu tarannà falli, per tu. No és culpa, simplement divergències. El que sí que em faria més pena és canviar, s'hauria d'adaptar. 

Hi ha cops que penso, viure en la ficció és més satisfactori per a un mateix; el marge de sentir-se malament, que et frustris, és mínim. Però llavors on queda el sentir-se viu? real? No sé quantes vegades m'han dit que sóc poc somiadora, la realitat dóna més joc, viure al galope devant les adversitats. M'està bé que em caiguin cubells d'aigua freds per sobre el cos, això em donarà peu a seguir. I quan estigui calenta ja serà el súmum. Crec que no estem fets per comprendre, simplement  estem aquí, sense guió, condicionats per nosaltres mateixos i pel nostre voltant. 

Fa uns dies em parlaven de la Gestalt i com le nostre EGO ens impedeix fer coses, és veritat que li donem un mal significat a l'edo conegut, el cregut. A mi se'm referien a un sentiment d'angoixa, de por a la no acceptació, que feia que no fossis un mateix, no estic gaire d'acord, és contradictori, no fer quelcom per por és no ser fidel a un mateix, no tenir clar el que un vol. Em va recordar molt a una teenager preocupada per quins pantalons posar-se segons els comentaris dels demés... 

Queda un mes per acabar, em ve de gust que arribin les vacances per fer coses, però no m'importaria seguint anant a la uni, m'agrada. M'encanta el que estic estudiant, hi ha alguna cosa dins meu que em demana més, vaig estar satisfeta quan al cau parlàvem d'engegar un projecte en xarxa amb les escoles de Vilassar. Petits traçats...

Sant Jordi

L'altre dia vaig patir de forma més o menys conscient una desigualtat de gènere, el que més em va fotre és que ella també era una dona; una mare que havia de baixar les escales de la boca del metro i portava una criatura en un carro. Ella demana ajuda i la que estava més atenta i a la vora d'ella era jo, per tant, la vaig ajudar. Però en el moment en què estava agafant la part de sota: "¿Pero mejor que lo coja uno de los chicos no?" Em vaig indignar tant que no vaig poder respondre, simplement vaig agafar el carro i baixar les escales, pensant en com seria el futur d'aquell nadó i la seva concepció quan fos gran...

M'agradaria pensar que aquesta mentalitat canviarà, d'arribar al punt de no haver de fer servir el terme "violència de gènere" ja que no existirà.. SI PARLES DE VIOLÈNCIA DE GÈNERE TAMBÉ ÉS VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Per molt que una minoria vulgui canviar allò que pensen injust, s'ha de fer una gran conscienciació a tota la població, però tot ens va en contra...

~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~


Ahir jornades culturals de Mundet, una classe sobre com ser conscient de la por i poder seguir contraolant-la. Ens deien que havíem de deixar el cos relaxat, però no podia, les cames, els hombros.. no sé, tinc masses coses com per relaxar-me, em costa...

Un succés

Quan t'en vas a dormir és quan poses les coses a lloc dins del teu cap, pensant que al dia següent tot seguirà en ordre. Però ja pel matí ni t'enrecordes de la meitat. 

Hi han dies que no oblidaràs, uns per la quantitat de riures, altres que millor no recordar-los, però el de l'altre dia va ser d'aquells que l'esperaves des de fa temps, anys; tenir la sensació que un pes sobre meu se'm treia. I més quan estava segura que la cosa sortiria bé, i tant! Hi han cops que és millor deixar que es refredin, que durant un temps hi hagi caos i poca lògica. Però després, amb perspectiva, tot arriba, temps al temps, però sobretot arriba si allò persisteix. És tant subjectiu...

Si pogués canviaria moltes coses d'ara mateix, no d'abans, però no sé ni per on començar. Bé, tot serà posar-s'hi. No crec que les coses passin per alguna raó, simplement passen, un succés d'esdeveniments; per tant, l'únic que puc fer és seguir el meu instint i mullar-me on cregui, lluitar pel que vull, potser ara fa temps que no em sorprenc, però ho porto a dins. Estic esperant el moment, no el perfecte, simplement el moment adequat. 

Vet aquí un gos, vet aquí un gat.

"Vet aquí que una vegada hi havia una persona jove que es deia Caputxa Vermella i que vivia amb sa mare a la vora d'un gran bosc. Un bon dia sa mare li va demanar que portés un cistell de fruita fresca i aigua mineral a l'àvia - no perquè això fos feina de dones, de cap manera, no, sinò perquè era una obra generosa que contribuïa a crear un sentiment solidari. A més, l'àvia no estava malalta; ben al contrari: estava en plena forma física i mental i era perfectament capaç de tenir cura d'ella mateixa en tant que persona adulta madura.

Així dons, la Caputxa Vermella es va endinsar al bosc amb el cistell. Molta gent es pensava que el bosc era un lloc esporuguidor i perillós, i mai s'hi acostaven. Però la Caputxa Vermella se sentia tan segura de la seva pròpia i incipient sexualitat que aquesta imatgeria freudiana tan òbvia no la intimidava gens.

De camí cap a ca l'àvia se li va acostar un llop que li va preguntar què duia al cistell. Ella li va contestar:

- Una mica de berenar saludable per a l'àvia, que és perfectament capaç de tenir cura d'ella mateixa en tant que persona adulta madura.

- Saps, maca? -li va dir el llop-. Per a una noieta no és gaire segur caminar per aquest bosc tota sola.

- Trobo molt ofensiu aquest comentari teu, profundament sexista -li va dir la Caputxa Vermella -, però l'ignoraré perquè la teva tradicional condició de marginat social t'ha dut a enfrontar-te al món d'una manera pròpia; i del tot vàlida, evidentment. Ara, si em permets, he de prosseguir el meu camí.

La Caputxa Vermella va continuar pel camí ample, però el llop -a qui la seva condició de marginat social l'havia alliberat de l'obediència esclava a les normes del pensament ortodox i occidental- sabia una drecera per arribar abans a ca l'àvia. Hi va irrompre sense contemplacions i es va menjar a l'àvia, una acció del tot comprensible venint d'un carnívor com ell. Llavors, com que no estava sotmés a les nocions rígides i tradicionals del que és masculí o femení, es va posar la camisa de dormir de l'àvia i es va ficar al llit.

La Caputxa Vermella va entrar a la caseta i va dir:

- Àvia, et porto berenar sense greixos i sense sal, i voldria que l'acceptessis com un homenatge al teu paper de matriarca sàvia i nodridora.

Des del llit, el llop va dir amb veu fluixa:

- Vine més a prop, nena, que pugui veure't.

La Caputxa Vermella va dir:

- Ah, no me'n recordava que, a nivell òptic, ets deficient com una ratapinyada. Àvia, quins ulls tan grossos que tens!

- És que ha vist molt i han perdonat molt, filleta.

- Àvia, quin nas tan gros que tens... Relativament, és clar i sens dubte atractiu, a la seva manera.

- És que ha flairat molt i ha perdonat molt, filleta.

- Ávia, quines dents tan grossens que tens!

- Estic molt content de ser > sóc i > sóc - va dir el llop, i va saltar del llit. Va agafarla Caputxa Vermella amb les urpes, decidit a devorar-la. La Caputxa Vermella va xisclar, alarmada no pas per l'evident tendència transvestista del llop, sinó per aquella voluntària invasió del seu espai temporal.

Els xiscles, els va sentir un company llenyataire que hi passava (ell, s'estimava més que li diguessin>). Va entrar corrents ala caseta, va veure l'avalot i va intentar intervenir-hi. Mentre aixecava la destral,però, la Caputxa Vermella i el llop es van aturar en sec.

- Escolta,noi! Què t'has cregut? -li va preguntar la Caputxa Vermella.

El company llenyataire va parpellejar i va intentar respondre, però no li sortien les paraules.

- Entres aquí com un individud'una civilització primitiva, deixant que l'arma pensi per tu! -va exclamar la Caputxa Vermella-. Sexista! Discriminador d'espècies animals! Què et fa suposar que les persones femenines i els llops nopoden resoldre els seus problemes sense l'ajut d'una persona masculina?

Quan va sentir el discurs apassionat de la CaputxaVermella, l'àvia va saltar de dins de la boca del llop, va agafar la destral del company llenyataire i li va tallar el coll. Després d'aquesta experiència traumàtica, la Caputxa Vermella, l''àvia i el llop van sentir un profund sentiment solidari. Van decidir crear una comunitat alternativa, basada en el respecte mutu i la cooperació, i van viure feliços i van menjar anissos sense colorants ni conservants."

James Finn Garner"Contes per a nens i nenes políticament correctes"

Blue Valentine

Fa una setmana que vaig veure aquesta peli, una història d'amor-drama d'una parella on es van fent flashbacks del que va ser el seu principi on tot era un camí de flors i violes, joves, enamorats i tornant a la realitat on acabaria sent el final d'aquesta relació.

Típic relat de desamor amb el pes dels anys i del temps, però la pel·lícula et fa entrar i fer-te-la molt teva, sentint-te identificat; a qui no li ha passat mai que tenies unes expectatives amb algú i al pas del temps acabes tenint una dececpció? Jo em sento més identificada amb la dona, tot i que a batzegades, l'amor per les coses que ell transmet m'ompla molt.

Però segueixo pensant que l'amor és terriblement depenent per a nosaltres. Em diuen que vagi més enllà d'aquest anàlisi, jo només veig com de diferents som les persones i això fa que sigui difícil de seguir. Lluitar contra l'adversitat, sí, però llavors també lluites contra la teva llibertat. Fa uns mesos si m'hagués fet la mateixa reflexió no hagués estat així, un jo diferent, una representació de mi mateixa que canvia, constantment. Llavors penso en que mai oblidaré aquests instants amb aquesta manera de pensar, sí home! Demà una altra Sun es despertarà, i amb ella un nou món. 

Feia molt que no escrivia, tinc dos esborranys guardats, però no trobo com acabar-los, és potser que no sento que hagi de tancar el capítol, com si faltés alguna cosa per explicar...

L'altre dia vem anar a una conferència sobre el nostre futur, però el futur profesional. Molts cops la gent treballa de coses que no agrada, però simplement ho fan pels diners, comoditat, o fins i tot, perquè no sabe com canviar de feina. Doncs la dona que va fer la xerrada em va semblar molt interessant, hem de tenir un objectiu en la vida, i llavors tot vindrà rodat. Molts deien "ser feliç" d'acord, però què et fa ser feliç? Llavors és aquí, en aquest precís moment en que et planteges i encaminar-ho cap el que vols que t'ajudi a subsistir. Temps als temps.