Des que he començat altre cop la rutina, la meva vida es limita a seguir l'horari preestablert amb les conseqüents obligacions, que m'agraden, però simplement em limito a això. On les meves preocupacions són no més que arribar a l'hora, fer els deures... coses sense importància ni transcendència.
Necessito i intento trobar l'espai per gaudir, de fer coses, de sortir d'aquest bucle rutinari que gasta el temps, que em gasta i amb desgana, em va traient poc a poc l'oportunitat de fer coses.
Forçadament, però, me n'adono que haig de ser fidel al temps, com si d'ell depengués que els sentiments vagin canviant. No vull que els meus sentiments estiguin encara pensant en el passat, és el típic tòpic de viure en el present, però és cert; o potser ja és més encarat cap el futur. El que m'espero de mi és, potser, el que em fa seguir. M'emociono quan penso en tot el que podria fer. Potser el problema no és el temps, perquè, quan vols fer alguna cosa trobes el moment. Potser el que necessito és a algú que gaudeixi com jo, a fer coses, a no perdre's en la monotonia.
Potser el que vull és algú que gaudeixi, el que sigui, però que gaudeixi amb mi... tinc alguna cosa dins meu que em demana compartir.
No m'he convertit en un ressentit, ni m'he transformat en un amargat.
Ni t'he etiquetat, així, exagerat, com l'única opció a la felicitat.
No t'enyoro, nena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada