Si d'alguna cosa estava segura era que el temps ho curava tot, que la sàvia i agraïda memòria faria la seva feina distorsionadora i alleujadora de records i moments, fent que poca a poc aquell sentiment anés desapareixent.
Des d'ara i durant aquests 20 anys aquesta norma es complia; però era d'esperar que hi hagués una excepció que la fes incerta i equívoca.
Em ve al cap aquell títol d'una cançó: "La norma que confirma l'excepció". Mai he acabat d'entendre-la, fins ara. Sempre hi ha lloc per a la incertesa.
El temps no ho cura tot, el temps al temps tampoc serveix si en el teu món tens la sensació que no estiguis avançant.
I és quan me n'adono que el temps no és culpable sobre els meus sentiments. El que jo sento no és ni més ni menys el que em fa ser. Però em fa por enfrontar-me contra aquesta situació, potser és per això que l'he anat arrossegant sent conscient només parcialment durant tant de temps. Tenia algo dins que no em deixava SER, perquè és tant profund que no el vull treure a la superfícies, a flor de pell, perquè em podria fer ensorrar.
No és un sentiment, ni un fet, ni cap problema, és una persona que ho engloba tot, ho admeto; si no faig algo al respecte amb aquesta persona no m'ho perdonaré mai. Sinó estaré visquent la meva gran mentida vital i, per tant, sobre les meves esquenes un aplec de dubtes sense resoldre.
Penso, li diré el que penso. Tot el que m'ha mancat sense ell; però no sé ni per on començar. "Diga-li el que sents" m'aconsellen, que fàcil és dir-ho, però té raó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada