Fa una setmana que vaig veure aquesta peli, una història d'amor-drama d'una parella on es van fent flashbacks del que va ser el seu principi on tot era un camí de flors i violes, joves, enamorats i tornant a la realitat on acabaria sent el final d'aquesta relació.
Típic relat de desamor amb el pes dels anys i del temps, però la pel·lícula et fa entrar i fer-te-la molt teva, sentint-te identificat; a qui no li ha passat mai que tenies unes expectatives amb algú i al pas del temps acabes tenint una dececpció? Jo em sento més identificada amb la dona, tot i que a batzegades, l'amor per les coses que ell transmet m'ompla molt.
Però segueixo pensant que l'amor és terriblement depenent per a nosaltres. Em diuen que vagi més enllà d'aquest anàlisi, jo només veig com de diferents som les persones i això fa que sigui difícil de seguir. Lluitar contra l'adversitat, sí, però llavors també lluites contra la teva llibertat. Fa uns mesos si m'hagués fet la mateixa reflexió no hagués estat així, un jo diferent, una representació de mi mateixa que canvia, constantment. Llavors penso en que mai oblidaré aquests instants amb aquesta manera de pensar, sí home! Demà una altra Sun es despertarà, i amb ella un nou món.
Feia molt que no escrivia, tinc dos esborranys guardats, però no trobo com acabar-los, és potser que no sento que hagi de tancar el capítol, com si faltés alguna cosa per explicar...
L'altre dia vem anar a una conferència sobre el nostre futur, però el futur profesional. Molts cops la gent treballa de coses que no agrada, però simplement ho fan pels diners, comoditat, o fins i tot, perquè no sabe com canviar de feina. Doncs la dona que va fer la xerrada em va semblar molt interessant, hem de tenir un objectiu en la vida, i llavors tot vindrà rodat. Molts deien "ser feliç" d'acord, però què et fa ser feliç? Llavors és aquí, en aquest precís moment en que et planteges i encaminar-ho cap el que vols que t'ajudi a subsistir. Temps als temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada