Fa molt que no escric; no sé si és per falta de temps o perquè tampoc tenia la necessitat de fer-ho. El fet és que no hi he pensat gaire fins ara, que d'alguna manera, el meu cap m'ho demana, per així posar totes les idees en ordre.
Ara a la Cerdanya estem tots contents perquè anem a esquiar pel pont, però aquesta casa em porta records que els tinc a flor de pell, recordant-los fent que tingui un regust agredolç; el carinyo amb gent que ja no en tens, la confiança, la convivència. Però com tot, no hi ha cap sentiment que perduri per sempre. Per això no m'arrepenteixo de res del que hagi fet, però malgrat que ja hagi passat temps, no puc evitar de pensar-hi.
Tinc tot a favor per sentir-me feliç, els del meu voltant estan bé, el bàsquet va molt bé i el cau també. Però hi han aspectes que són essencials perquè la meva vida pugui rodar, satisfeta. Com si d'un eix es tractés, el sentir-me estimada és el que em dóna energia perquè jo funcioni, perquè pugui donar-ne, abans n'haig de rebre. Tot i que molts cops el que em passa és que clar, si no es presenta l'ocasió, doncs funciono a partir d'estímuls, fent que a tot li tregui la part interessant de fer o de viure perquè no li trobo la raó. Com si em faltés l'essència i el "soul" de les coses, d'anar a classe perquè aprenc molt, de fer una broma amb les amigues de la uni però no la faig perquè no em ve de gust, de interessar-me per la vida dels meus propers perquè penso que no vull saber res, no em ve de gust.
Necessito rebre amor, estima i carinyo per no sentir-me així. Suposo que és per això que estic tant a l'expectativa ara, perquè NECESSITO sentir-me estimada, no només amorosament, sinó també amistosament i familiarment. No ens adonem de lo important que és recordar als teus quant els estimaes, però recordar-se a un mateix que també t'estimes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada