Després de quatre dies fent turisme, tenint una mica de llibertat i temps lliure, tornem a la rutina amb l'últim "sprint" final pel darrer examen. Aquests dies m'han servit per veure com es van encaminant els meus sentiments; poder pensar en aquests em dóna un marge de redirecció i així seguir amb el que vull, jo i ningú més.
Me n'adono de fins a quin punt estava capficada en qüestions que no són tant problemàtiques però, mirant-ho amb perspectiva i aïllant-me del problema, veig que tot té solució. Ara m'enfilo altre cop fent-me forta i sentint-me capaç de fer moltes més coses que abans... Un altre voluntariat? Un altre esport? Uns altres hobbies? Llegir, escriure, més instruments? I si en comptes de buscar quelcom específic deixo que aquest em vingui a buscar? Temps al temps, tot arriba.
De moment deixo una reflexió sobre com alguns cops les relacions amoroses acaben sent potser un tipus de relació obsessiva. M'explico: tenim una idea prefabricada que la persona feliç ha de tenir una relació amorosa, diguem-ne de la forma més general, un nòvio. Aquest fet, més enllà de que ve a partir d'uns cànons socials, l'ésser humà està fet per compartir, no per buscar el millor per l'altre persona, ans el contrari, cerca el benestar culminant per un mateix. Potser sembla una mica contradictori, però és així. Quan sacrifiques el que creus que és important per a tu cap a una persona estàs fent d'aquella persona una motivació intrínseca d'un mateix. Compartir per sentir-se millor. Si entenguéssim l'amor com a fet egoista que busca el millor per a un mateix, llavors no tindríem la mateixa visió sobre aquest sentiment, però altre cop els medis i la poca introspecció guanyen la batalla.
Deixant de banda aquesta utopia, molts cops penso en que les relacions amoroses acaben sent molts mal de caps en la nostra societat, entenc que òbviament siguin importants perquè és de les formes més pures del fet de compartir, sentir-se estimat. Però s'han de potenciar altres facetes de la vida, com la llibertat, la recerca d'un mateix, l'esperit crític..., tot i que altre cop els sentiments més forts guanyen contra potser a sensacions que no es poden equiparar, qui sap, potser finalment la solució a aquesta equació serà igualar-ho, o potser aïllant la incògnita...
Penso en com he canviat, coses cap a bé (penso) però d'altre que cal canviar-les, aquesta fredor no és normal en la Sun que jo coneixia, per això, em faig una mena d'autojurament, després de la seva respectiva autoreflexió, que desprendré més afecte, com abans, abraçant a qui volia ser abraçat.
Mumford and Sons vindrà a BCN i una servidor va aconseguir entrades quan van canviar el lloc del concert.
Laura i Clàudia en aquest viatge el qual m'han fet adonar de moltes coses, més de les que mai mai sabran, potser algun dia les hi diré, però de moment m'ho quedaré per a mi...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada