Sempre penso en que si les coses depenguessin de mi, anirien d'una altre manera, diferent, correcte, però només des del meu punt de vista. Us ha passat mai la situació d'arribar a tal punt el qual no us creieu ni a un mateix? M'explico:
No és el fet de ser desconfiada de qualsevol cosa ni fins i tot de mi, sinó que les coses estan canviant tant que ja no se respondre als meus actes, als meus sentiments, i si aquests dos són concordants. Una part de mi em diu que sigui racional, que tot té la seva lògica, que tot per què té una solució; però per una altre banda, hi ha una part de mi que és totalment al contrari. Hi han cops que les coses són de la manera que són sense cap causa ni cap solució. La manera de seguir vivint és potser deixant de pixar fora de test.
Però paro i penso, si ja m'impliquen, estic sent partícip d'aquesta. I per això em dic a mi mateixa com m'agradaria viure i prenent les decisions adequades, però i quan no saps el que és bo per a tu o, pel contrari, el que em podria perjudicar? Jo crec que haig de lluitar per alguna cosa si ho crec, sense cap altre més raó. Ja sigui per una persona, per un paradigma, uns ideals o el que sigui...
Per exemple, avui he vist "Les miserables" al cine i, tot i que durant la peli no s'han esplaiat gaire en la revolució francesa, m'ha marcat moltíssim com les persones poden estar arrelades més a uns ideals que a les persones; serà que el que hom creu és més important que les relacions o els sentiments amb els demés? No ho sé, però això em fa pensar en com actuaria jo davant una situació semblant, de fet, no lluitaven a favor d'alguna ideals com els que estem lluitant actualment: la llibertat, el sobiranisme, els drets dels ciutadans...
Em fa por pensar en què podria passar si això succeïs aquí. De fet, estava veient la peli amb uns amics, si concretem, tenia en Facund i l'Isaac en ment quan passaven per la pantalla escenes de guerra, com si pogués veure'ls en plena acció lluitant per la terra lliure. No m'agrada pensar en el que podria passar, però la possibilitat és real... però no vull, no vull pensar en com podria perdre a uns amics per una guerra, una lluita pel dret a viure de manera lliure, digne. Però en aquí és quan ve el meu dilema: què és més important, els amics o les creences? Marxar o quedar-se? No vull contestar aquestes preguntes, són massa difícils i dures de respondre.
Finalment vull dir com hem de sortir de la nostra zona de confort, és a dir, el que coneixem. Hem de seguir aprenent, per ampliar la meva visió del món, viatjant, enriquint punts de vista. Vull entrar en aquesta zona d'aprenentatge, no és un perill. I arribar a més igualment si tinc por, perquè no em vull quedar en un lloc, vull avançar i tinc la motivació necessària. Però sempre mantenint uns valors i tenir en compte els meus objectius.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada