Sentia com poc a poc, de manera descontrolada, els sentits s'anaven embogint a cada pas que ell feia cap a mi, una relació directament proporcional. Jo, que no vull ser pas una personificació de les escenes de "pastís" , vaig dissimular la gravetat de la seva presència en mi. Però vet aquí el gran error, seria el fet del dissimul el que va encoratjar-lo per fer-se notar entre la multitud? Potser ha estat una equivocació portar-ho a tal desmesurada ximpleria. Però el que se, és que en aquell moment estava pensant en això; dissimular no serviria de res, havia de porat la situació de la manera més natural possible. Però hi han cops que el cos actua de maneres que la ment no respon o no és conscient... 

Jo només penso en com podríem acabar avui a la nit, però haig de fer un pensament amb projecció de futur, la temperatura del meu cos, el desig cap a ell són inversament proporcionals a la probabilitat de gaudir d'un cafè, intercanviar salutacions, o fins i tot, dir-nos "hola, com va tot?" quan els amics que compartim vulguin fer unes trobades de "remember". 

Per això esperaré el moment oportú, la situació perfecte i la més òptima per poder fer un pas endavant en l'escala de l'amistat dels molts que vem fer enrere. Però de moment em sento satisfeta amb veure't, desitjar-te i anar tirant.