Quan regires els calaixos de l'habitació en una nit d'insmoni, d'aborriment o nostàlgic, sempre penso en el que he viscut i les coses que he deixat apartades; llavors és quan em faig com una mena de promesa a complir a mi mateixa de no deixar d'acumular records en aquests calaixos, perquè estan farcits de records. I de tant en tant ja els obriré per tenir altre cop aquest sentiment que potser en un primer moment és dolorós (o no) però que després acaba sent reconfortant i tot.
Trofeus d'alegries i vivències en objectes. Hi hauran coses que agradaran més que d'altres, però del que tinc més apreci és de la meva col·lecció de pedres. Les tinc en un pot de vidre i la gràcia és que me les han portat els meus amics dels llocs on han estat i també n'hi han de llocs on he estat jo.
Les pedres que porten els meus amics són molt valuoses, no per la seva procedència, sinó pel que passen a significar quan un amic s'enrecorda d'agafar una pedra i donar-me-la creant un vincle entre ell i jo i commemorant-ho en una pedra. És com si em quedés una petita part de la seva vida amb mi.
I el fet que tingui pedres agafades per mi, és perquè les he agafat quan ha passat quelcom important; una situació, un fet, coses que vull que es quedin en mi.
La gràcia és que les pedres no estan marcades, per tant, quan les fico dins del pot ja no se quina és quina; però té el seu punt enginyós...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada