La posibilidad de realizar un sueño es lo que hace que la vida sea interesante.

The sea's only gifts are harsh blows, and occasionally the chance to feel strong. Now I don't know much about the sea, but I do know that that's the way it is here. And I also know how important it is in life not necessarily to be strong but to feel strong. To measure yourself at least once. To find yourself at least once in the most ancient of human conditions. Facing the blind death stone alone, with nothing to help you but your hands and your own head. 

Avui m'haig de sentir forta, potser és el repte més difícil, mesurar el que un mateix és capàs de fer, sol. Per un mateix. Sense ningú. Algun cop heu provat de quedar-vos en una habitació completament blanca durant unes hores? El cervell començarà a veure "visions" ja que necessita que li arribin estímuls per processar de manera contínua. Doncs potser és el que m'està passant; el fet és que no estic rebent estímuls, el meu cervell està en estat de shock, però, per una altre banda i de manera molt necessària, el meu cor em demana avançar. Sento que és contradictori, confús, difós...

Ahir al cau, vem fer una activitat que es basava en dir l'opinió sobre unes frases d'en Paulo Coelho que havien triat ells anteriorment segons les que creien que eren més importants de manera personal. Van sortir diferents opinions, moments de tensió, però, finalment, tot són punts de vista que serveixen per refer-mar el propi i fins i tot conèixer més els del teu voltant. Jo, com a cap, vaig quedar-me en segon pla i simplement vaig gaudir de l'espectacle. Com a futura pedagoga, veure com els pioners anaven debatent sobre si és més important marcar-te objectius en la vida, plantejar-se que no has de deixar passar oportunitats, viure amb la raó la qual hem estat creats, i moltíssimes més, eren com un llibre obert per entendre una mica més com està el nostre jovent segons el moment el que estem vivint. És veritat que la mostra és insignificant i poc influent, però és el més proper a mi.Hi han opinions diverses sobre això, que si som uns menjaflors, uns hippicrostes, una secta; jo crec que és el resultat d'una manera d'entendre el que ens envolta, de manera crítica, austera, fins i tot optimista dintre del que cap. 

Vull marxar a veure món, veure com de diferent pot ser el terme "educar", com eduquen, quina importància li donen al fet d'ensenyar i d'aprendre en diferents cultures. Potser no cal marxar molt lluny per trobar-ne, però, en un futur no molt llunyà, aquest projecte es podrà dur a terme. Aquí començo i deixo per escrit, que tot està per fer i que tot és possible, per tant, endavant!

En el moment més àlgid de la nit, mirant aquesta foto me'n adono del que tinc, i és or!  De llagrimeta. 

Blank page

Marxem, ben lluny. A un lloc on el teu somriure es confongui amb el resplendor del sol, més enllà, que no es pugui comparar la fredor de la brisa marina matinal en els óssos amb la teva mirada penetrant. On tinguem forces per esborrar el passat, encara més, una tabula rassa. Calmant-me amb passos ferms, sentint la teva presència. Potser aquest lloc no existeix, tot i que, si per mi fos, seria aquí i ara. 

Però un petit error pot causar el desastre, per tant, ho deixarem en aquest món paral·lel el qual poc a poc està sent descobert, el món és tant petit! 

De la gloria en las flores

Aunque mis ojos ya no puedan ver
ese puro destello que me deslumbraba.
Aunque ya nada pueda devolverme
las horas de esplendor en la hierba,
de la gloria en las flores,
no debemos afligirnos,
pues siempre, la belleza subsiste en el recuerdo..
Pues aunque el resplandor que en otro tiempo fue tan brillante
hoy esté por siempre oculto a mis miradas,
aunque nada pueda hacer volver la hora
del esplendor en la hierba, de la gloria en las flores,
no debemos afligirnos, pues encontraremos
fuerza en el recuerdo,
en aquella primera simpatía
que habiendo sido una vez, habrá de ser por siempre,
en los sosegados pensamientos que brotaron
del humano sufrimiento
y en la fe que mira a través de la muerte,
y en los años, que traen consigo las ideas filosóficas.
...............
Gracias al corazón humano, por el cual vivimos,
gracias a sus ternuras, a sus alegrías, y a sus temores
la flor más humilde, al florecer, puede inspirarme
ideas que, a menudo, se muestran demasiado profundas para las lágrimas.

http://www.youtube.com/watch?v=Igm8r7O1zBM

És un dels meus poemes preferits, tot i que estigui traduït de l'idioma original, és molt entenedor. Cal recordar els fets de manera positiva, i donar la importància en la seva mesura, és a dir, en un record, passat, anterior al present, és incomparable al gran plaer de viure el moment, de sentir com tens l'oportunitat d'anar a més, i això només pot succeir si es mira cap endavant. 

Jo aposto per seguir el camí que estic traçant, que tracen els del meu voltant sense voler. 

Avui és el meu aniversari, aquests darrers anys he sentit que no hi havia cap mena de diferència en tenir un any més de vida, però aquest cop és diferent; noto que m'estic fent gran, avui dia 24 de Gener del 2013 faig 20 anys, no és pel número, ni per passar de ser "teen" a canviar de xifra completament. Sinó que realment m'estic fent gran, veig com cada cop tinc una idea més concreta de la realitat, de la meva realitat. Començo a veure el que vull de manera cada cop menys difuminada... 

Tornar sempre és la millor part de l'aventura

Després de quatre dies fent turisme, tenint una mica de llibertat i temps lliure, tornem a la rutina amb l'últim "sprint" final pel darrer examen. Aquests dies m'han servit per veure com es van encaminant els meus sentiments; poder pensar en aquests em dóna un marge de redirecció i així seguir amb el que vull, jo i ningú més.

Me n'adono de fins a quin punt estava capficada en qüestions que no són tant problemàtiques però, mirant-ho amb perspectiva i aïllant-me del problema, veig que tot té solució. Ara m'enfilo altre cop fent-me forta i sentint-me capaç de fer moltes més coses que abans... Un altre voluntariat? Un altre esport? Uns altres hobbies? Llegir, escriure, més instruments? I si en comptes de buscar quelcom específic deixo que aquest em vingui a buscar? Temps al temps, tot arriba.

De moment deixo una reflexió sobre com alguns cops les relacions amoroses acaben sent potser un tipus de relació obsessiva. M'explico: tenim una idea prefabricada que la persona feliç ha de tenir una relació amorosa, diguem-ne de la forma més general, un nòvio. Aquest fet, més enllà de que ve a partir d'uns cànons socials, l'ésser humà està fet per compartir, no per buscar el millor per l'altre persona, ans el contrari, cerca el benestar culminant per un mateix. Potser sembla una mica contradictori, però és així. Quan sacrifiques el que creus que és important per a tu cap a una persona estàs fent d'aquella persona una motivació intrínseca d'un mateix. Compartir per sentir-se millor. Si entenguéssim l'amor com a fet egoista que busca el millor per  a un mateix, llavors no tindríem la mateixa visió sobre aquest sentiment, però altre cop els medis i la poca introspecció guanyen la batalla. 

Deixant de banda aquesta utopia, molts cops penso en que les relacions amoroses acaben sent molts mal de caps en la nostra societat, entenc que òbviament siguin importants perquè és de les formes més pures del fet de compartir, sentir-se estimat. Però s'han de potenciar altres facetes de la vida, com la llibertat, la recerca d'un mateix, l'esperit crític..., tot i que altre cop els sentiments més forts guanyen contra potser a sensacions que no es poden equiparar, qui sap, potser finalment la solució a aquesta equació serà igualar-ho, o potser aïllant la incògnita... 

Penso en com he canviat, coses cap a bé (penso) però d'altre que cal canviar-les, aquesta fredor no és normal en la Sun que jo coneixia, per això, em faig una mena d'autojurament, després de la seva respectiva autoreflexió, que desprendré més afecte, com abans, abraçant a qui volia ser abraçat. 

Mumford and Sons vindrà a BCN i una servidor va aconseguir entrades quan van canviar el lloc del concert.

Laura i Clàudia en aquest viatge el qual m'han fet adonar de moltes coses, més de les que mai mai sabran, potser algun dia les hi diré, però de moment m'ho quedaré per a mi...

There's nothing to pretend.

Quan regires els calaixos de l'habitació en una nit d'insmoni, d'aborriment o nostàlgic, sempre penso en el que he viscut i les coses que he deixat apartades; llavors és quan em faig com una mena de promesa a complir a mi mateixa de no deixar d'acumular records en aquests calaixos, perquè estan farcits de records. I de tant en tant ja els obriré per tenir altre cop aquest sentiment que potser en un primer moment és dolorós (o no) però que després acaba sent reconfortant i tot.

Trofeus d'alegries i vivències en objectes. Hi hauran coses que agradaran més que d'altres, però del que tinc més apreci és de la meva col·lecció de pedres. Les tinc en un pot de vidre i la gràcia és que me les han portat els meus amics dels llocs on han estat i també n'hi han de llocs on he estat jo.

Les pedres que porten els meus amics són molt valuoses, no per la seva procedència, sinó pel que passen a significar quan un amic s'enrecorda d'agafar una pedra i donar-me-la creant un vincle entre ell i jo i commemorant-ho en una pedra. És com si em quedés una petita part de la seva vida amb mi. 

I el fet que tingui pedres agafades per mi, és perquè les he agafat quan ha passat quelcom important; una situació, un fet, coses que vull que es quedin en mi. 

La gràcia és que les pedres no estan marcades, per tant, quan les fico dins del pot ja no se quina és quina; però té el seu punt enginyós...

Sentia com poc a poc, de manera descontrolada, els sentits s'anaven embogint a cada pas que ell feia cap a mi, una relació directament proporcional. Jo, que no vull ser pas una personificació de les escenes de "pastís" , vaig dissimular la gravetat de la seva presència en mi. Però vet aquí el gran error, seria el fet del dissimul el que va encoratjar-lo per fer-se notar entre la multitud? Potser ha estat una equivocació portar-ho a tal desmesurada ximpleria. Però el que se, és que en aquell moment estava pensant en això; dissimular no serviria de res, havia de porat la situació de la manera més natural possible. Però hi han cops que el cos actua de maneres que la ment no respon o no és conscient... 

Jo només penso en com podríem acabar avui a la nit, però haig de fer un pensament amb projecció de futur, la temperatura del meu cos, el desig cap a ell són inversament proporcionals a la probabilitat de gaudir d'un cafè, intercanviar salutacions, o fins i tot, dir-nos "hola, com va tot?" quan els amics que compartim vulguin fer unes trobades de "remember". 

Per això esperaré el moment oportú, la situació perfecte i la més òptima per poder fer un pas endavant en l'escala de l'amistat dels molts que vem fer enrere. Però de moment em sento satisfeta amb veure't, desitjar-te i anar tirant. 

que voy a hacer, je ne sais pas

Tenim la necessitat de sentir-nos estimats. Però hi ha la creença que tot depèn dels demés quan no és així; la capacitat d'un mateix per arribar a aquest sentiment depèn d'ell  de com ho entengui, de com ho percebi, del seu entorn, de tot el que li envolta i que està màximament influït en com després pugui reaccionar als estímuls que li deparin, situacions que són tant influents que arriben a poder canviar actituds. 

Creixem, canviem, busquem quelcom que ens estimuli, que ens facin sentir intensament vius. Les relacions són merament una necessitat de l’individu, però tant importants com l’aire que respirem. Podríem dir que sí, sentir-nos estimats és important. És un gran pilar de la nostra motivació, els demés, els teus, els que estan sempre al teu costat; aquesta gent és important per seguir endavant però, qui tria què fer... sí, ja ho sabeu. Però què és sinó una vida sense risc, sense aquest sentiment d'estar buscant constantment aquella llibertat que és tant plena. Actualment poca gent creu en això, en comptes de mirar cap en fora hauríem de mirar cap en dintre. Com aconseguir créixer com a persona, buscar en el fons de la nostra manera de ser el que necessitem i buscar situacions amb les quals ho puguis complir, persones que recolzin aquest sentiment. Viure sense un per què és com matar en contra de la guerra. Així potser seríem més feliços, potser...

Hi han persones que agraeixes que estiguin en la teva vida, o t'agradaria que estiguessin. No és pel que reps d'elles, sinó pel que t'ensenyen a donar. Hi ha cops que oblidem aquest aspecte de les persones...

Dies d'estudi, d'examens, de pensar molt, massa. Què necessito? Dies de no pensar, de sortir, marxar...

Don't trust myself

Sempre penso en que si les coses depenguessin de mi, anirien d'una altre manera, diferent, correcte, però només des del meu punt de vista. Us ha passat mai la situació d'arribar a tal punt el qual no us creieu ni a un mateix? M'explico: 

Fast Car-Tracy Chapman

No és el fet de ser desconfiada de qualsevol cosa ni fins i tot de mi, sinó que les coses estan canviant tant que ja no se respondre als meus actes, als meus sentiments, i si aquests dos són concordants. Una part de mi em diu que sigui racional, que tot té la seva lògica, que tot per què té una solució; però per una altre banda, hi ha una part de mi que és totalment al contrari. Hi han cops que les coses són de la manera que són sense cap causa ni cap solució. La manera de seguir vivint és potser deixant de pixar fora de test. 

 Però paro i penso, si ja m'impliquen, estic sent partícip d'aquesta. I per això em dic a mi mateixa com m'agradaria viure i prenent les decisions adequades, però i quan no saps el que és bo per a tu o, pel contrari, el que em podria perjudicar? Jo crec que haig de lluitar per alguna cosa si ho crec, sense cap altre més raó. Ja sigui per una persona, per un paradigma, uns ideals o el que sigui...

Per exemple, avui he vist "Les miserables" al cine i, tot i que durant la peli no s'han esplaiat gaire en la revolució francesa, m'ha marcat moltíssim com les persones poden estar arrelades més a uns ideals que a les persones; serà que el que hom creu és més important que les relacions o els sentiments amb els demés? No ho sé, però això em fa pensar en com actuaria jo davant una situació semblant, de fet, no lluitaven a favor d'alguna ideals com els que estem lluitant actualment: la llibertat, el sobiranisme, els drets dels ciutadans... 

Em fa por pensar en què podria passar si això succeïs aquí. De fet, estava veient la peli amb uns amics, si concretem, tenia en Facund i l'Isaac en ment quan passaven per la pantalla escenes de guerra, com si pogués veure'ls en plena acció lluitant per la terra lliure. No m'agrada pensar en el que podria passar, però la possibilitat és real... però no vull, no vull pensar en com podria perdre a uns amics per una guerra, una lluita pel dret a viure de manera lliure, digne. Però en aquí és quan ve el meu dilema: què és més important, els amics o les creences? Marxar o quedar-se? No vull contestar aquestes preguntes, són massa difícils i dures de respondre. 

Finalment vull dir com hem de sortir de la nostra zona de confort, és a dir, el que coneixem. Hem de seguir aprenent, per ampliar la meva visió del món, viatjant, enriquint punts de vista. Vull entrar en aquesta zona d'aprenentatge, no és un perill. I arribar a més igualment si tinc por, perquè no em vull quedar en un lloc, vull avançar i tinc la motivació necessària. Però sempre mantenint uns valors i tenir en compte els meus objectius. 

Bon any nou!

Com que ahir no vaig fer el repàs de com va ser el meu 2012, el faré avui.

Va ser quan vaig notar més que el meu crecle d'amistat s'estava explaiant, quan ja vaig tenir més confiança amb la gent del cau tot fent que estigués descobrint una part original de mi. D'alguna manera és l'any que més m'he trobat, tot i que hagi estat un any dur ja que moltes amistats properes van seguir fent el seu camí, com és normal i ens veiem menys. 

És l'any que feia psicologia però que ho vaig deixar perquè no era el que m'omplia com per seguir estudiant i menys després treballant. També va ser l'any que vaig portar un equip de bàsquet jo sola, el Mini "A" femení totes unes perles de nenas i unes campiones. 

Amb el cau vem fer sortida de caps a Menorca pel pont de Maig i va ser esplèndida, una illa que té un encant meravellós i a l'hora místic, no sé ven bé com exlpicar-ho. 

A casa durant aquest any les coses han canviat molt, però seguim estant bé, sempre que estiguem junts. 

Aquesta any he hagut d'encarar el repte més gran de la meva vida, degut a algues situacions doncs vaig haver de prendre unes decisions això, també té les seves conseqüències i és el més difícil que he trobat en aquesta vida, peruqè no em puc aferrar a elles. Però ho hauré de fer, pel bé d'ell i pel meu.

També m'emporto molte snoves cares que m'han donat moltíssim i espero que així segueixi. 

He començat pedagogia, el meu lloc dintre del món universitari, el sentiment d'enaixar en un lloc i el fet de no saber què vull fer amb la meva vida són sentimentalment contràries. 

Cada cop estic encaminant més bé el meu camí, perfilant cap on vull anar. Sobretot, sense deixar de tenir ganes de viure, perquè mai saps quan pots parar de tenir oportunitats. 

I ja per despedir aquest, deixo un vídeo el qual em fa pensar en el dia a dia, com la rutina és excepcional.

http://vimeo.com/13768695