Primera setmana de classe, tantes bones vibracions, aquest semestre se'm farà curt i tot. Diversitat, didàctica, antropologia,... cada cop estic més segura que estic en el lloc adequat, en el meu lloc. Encara no se cap on tiraré, però estic segura que pedagogia és la carrera que més s'ajusta al que vull.
Avui ens han fet presentar perquè el professor sabés més de nosaltres, tants somnis explicats, una escola rural, mestres, treballadors socials, directors, tots tenien somnis, però el meu era bastant diferent, i de fet, s'han quedat sorpresos, jo vull viatjar molt, per tot el món i conèixer diferents maneres d'educar, de transmetre coneixement i rebre'n a l'hora. Vull sortir d'aquest feix de maneres de fer preestablertes i coneixe'n de noves, nutrir-me de cultures desconegudes. Llavors la professora ha afegit el comentari " sempre pots començar anant a Finlàndia". Doncs no, Finlàndia se'm queda curt. Potser sí que m'agradaria arribar allà, però vull anar més enllà...
Després ens ha fet fer una redacció sobre les bones i les males qualitat d'un mateix relacionat amb la pedagogia, no sé si el que he escrit era el que ella demanava, però crec que el treball cooperatiu, la tolerància, el treball en equip són els meus forts, i això ha estat gràcies, en part, pel cau. No tens aquesta oportunitat d'haver de cooperar amb gent de la teva edat per una finalitat en molts llocs, i és molt útil a l'hora d'organitzar-se, per la vida en si. Com a cosa negativa, sóc una persona molt tossuda, que quan se'm fica alguna cosa al cap, és difícil de desprendre'm, no sé si és bo o dolent. També sóc d'aquestes persones que no expressa tant, però sí que sent. Sembla que sigui una pedra però en veritat tinc sntiments, és clar! Però és un assumpte que tinc pendent des de fa bastant de temps. Com a última cosa, m'expresso millor escrivint que parlant, m'altravanco, tartamudejo, però això no vol dir que tingui por a parlar en públic, tampoc vol dir que escrigui de forma esplèndida...
>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>
Potser la clau és que sempre s'ha d'estar ballant, tot i que sembli que el món badalli, que s'adormi, no puc parar, no haig de parar. El record, és això, un record, que es queda enrere. Que l'has de portar al present per fer memòria, no per viure en ell. Sembla contradictori però realment em passa, no es pot viure del passat, no té cpa mena de sentit, i tampoc de valor, el que queda per fer, per viure, val massa la pena per no gaudir-ho, aprofitar-ho. Tot i que hi hagin dies que tot em parla amb el seu nom...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada