Endavant

"Els teus fills no són els teus fills.

Són fills i filles de la vida desitjosa de si mateixa.

No vénen de tu, sinó a través de tu i encara que estiguin amb tu no et pertanyen.

Pots donar-los el teu amor, però no els teus pensaments, doncs, ells tenen els seus propis pensaments.

Pots abrigar els seus cossos, però no les seves ànimes, perquè elles, viuen a la casa del demà, que no podem visitar ni tan sols en somnis.

Pots esforçar-te a ser com ells, però no procuris fer-los semblants a tu perquè la vida no retrocedeix, ni es deté en el ahir.

Tu ets l'arc del qual, els teus fills com a fletxes vives són llançats.

Deixa que la inclinació a la teva mà d'arquer sigui per a la felicitat."

_______________________________________________Khalil Gibran

Sempre he pensat que cada família és un món, que no ens podem imaginar com de diferent i personal és la cultura familiar, les costums, els tarannàs... Jo tinc ganes de començar a crear la meva pròpia cultura, per a mi sola. Sense haver de dependre dels demés, sense donar explicacions. Tinc ganes de ser una miqueta més lliure. 

Sitting, waiting, wishing.

Hi ha gent que espera, pensant que arribarà un dia en que tinguin una revelació, com si de la clau de la vida es tractés. La vida... innocents, ignorants, que no tenen fe, són aquells que viuen esperant, esperant que passi quelcom que ni ells saben què esperar-se. Què es pot esperar un de la vida? Que un dia t'aixequis i decideixis el que has de fer per la resta de la teva existència? Ens esperem tot dels demés i res de nosaltres. Començo a pensar que esperar és sinònim de no saber què fer. Per tant, no espero, ni per cinc minuts, a ningú :)

DOLÇA ESCLAVITUD

Extasiat en la negrura cristal·lina
de les dues perles negres dels teus ulls
sangraïts en la blancúria nacarina
del teu rostre de petxina i suau dibuix
m'he fet reu i esclau etern de la bellesa
i no hi ha fe damunt la terra o prou virtut
com per fer-me renegar de les cadenes
que ens condemnen a tan dolça esclavitud.

Pau Riba

Et proposo no proposar-te res.

I així és. Que les meves accions estiguin emmarcades per unes etiquetes universalment preestablertes mai ha estat el meu estil. Definir les relacions, siguin amoroses, amistoses o familiars són cròniques de morts anunciades, és millor seguir amb qui estàs bé, expressar el que sents, sense cap mena de proposicions. Pots proposar-te fites, desitjos el que sigui; però el que no pots proposar-te és seguir veien-te amb els amics de sempre, perquè mai som els de sempre. No et pots proposar seguir sent la persona que ets, perquè a cada instant canvies, un bucle retroalimentat de desitjos personificat...

Però et pots proposar ser feliç, és per mi una obligació...

“Querido Gurb:

A veces sucede que dos personas conviven largo tiempo sin llegar a conocerse mutuamente. También puede darse el caso opuesto, esto es, que dos personas convivan poco tiempo, y, sin embargo, paradójicamente, lleguen a conocerse mutuamente. También puede suceder otra cosa, a saber, que dos personas convivan largo tiempo y una de ellas llegue a conocer a la otra sin que ésta, por su parte, llegue a conocer a aquélla, en cuyo caso no podríamos decir que ambas personas han llegado a conocerse mutuamente. Todo esto, por supuesto, no tiene nada que ver con nosotros, y su me he permitido traerlo a colación ha sido porque no quiero que pienses que trato de introducir elementos ajenos al tema o que no le son propios. Es más, voy a empezar de nuevo la carta, en parte por lo que te acabo de decir, y en parte porque hace rato que me he perdido”

El que mai va ser dit

Feia molt que no tenia una conversació que em deixava sense alè, que no em feien una revelació d'un mateix sobre la seva manera de viure. Una persona que sempre el veus però no hi comparteixes coses i que a causa del desvariat estat alcohòlic del moment. 

Ser fidel als ideals d'un mateix, el món no s'entén tal com és, sinó tal com som. Era un sentiment nou, incòmode en part, però hi havia algo dintre meu que em demanava més, que parlés més per així sentir-me millor. Les seves paraules eren un alleujament dins meu. Eren conclusions compartides, que fins i tot em feia sentir complicitat, gent romàntica de la vida, que busca el que és intangible, tal com deia ell, més enllà del 0 i de l'1. A mi això em fa sentir que no estic sola, i que tot i que pensi que el meu ideal punt de vista és bàsicament com he dit, idíl·lic, veig que no sóc la única.