Pensaré, la manera de sentir-me plena, completa.
Sentiré, en la mesura del que pugui, les sensacions que estic vivint, o més ben dit, sobrevivint.
Ploraré, per treure tot aquest sentiment de dins meu fins que em quedi sense res per què sentir-me malament.
Trobaré, coses menys importants per fer per intentar no pensar en tu, en tot, amb mi.
Intentaré, seguir endavant amb les mateixes preguntes sense respondre, els mateixos dubtes sense haver resolt.
Feia molt que no patia tant, sempre he pensat que tot pensament o sentiment si ha tingut cabuda un cop en mi, hi pot tornar a brotar, a sentir i a agradar. Però clar, què em faria fer "el pas" ? Estava molt decidida en aquell instant, però ara després d'haver fins i tot patir no ho veig gens clar... Però suposo que de tot s'aprèn, tot i que ara mateix no hi veig la moralina enlloc. Carabasses, podria definir-ho amb una paraula, però penso que encara va més enllà, ha estat com IGNORÀNCIA, aquest és el sentiment que m'he emportat, m'he sentit ignorada i això és pitjor que et rebutgin, perquè d'alguna manera et considera...
Feia molt que no em feien figa les cames, que estava nerviosa, que no estava segura, i això només podia significar una cosa, i no era bona...
Sempre faig bromes sobre la relació entre l'amor i el sado, com una persona pot arribar a patir per una altre, és tant poc natural... no és bo, però ara mateix no puc parar de pensar en aquesta situació, i no sé si el temps ho curarà, no sé si estic arrepentida, no sé ni què hauria de sentir. Tinc un nus a la gola com si estigués a punt de plorar, tinc una panxa farcida d'agulles afilades, tinc uns ulls inflats, i tinc una buidor que em fa pensar que em costarà molt, molt omplir. Em recorda a la resiliència, en intentar trobar el camí per seguir endavant, per sentir-me més "bé" després d'haver ensopegat. Més val ensopegar-se que caure, ja que sempre seguiràs avançat i en canvi, si et caus, et quedes al mateix lloc, sempre.
