Una estona de cel

L'altre dia parlàvem sobre la vida, d'aquestes converses espontànies que es comença a parlar sobre tonteries del facebook i al final s'acaba parlant de coses que només es poden parlar de forma improvitzada; parlem sobre la vida, una porció insignificant d'aquest univers. La vida et sorprèn o ets tu qui la sorprèn? què és la vida? un succés d'accions que no només depenen de tu si no també de l'atzar de les altres persones que t'envolten; però que no et sorprendrà si tu no la sorprens a ella. una petitíssima porció que ens toca protagonitzar.

~~~~La vida és el que passa mentres fas plans per tenir-ho tot lligat si el món es mou, com puc estar aturat? Hi ha tantes coses a fer i em queda tant poc temps per fer-les nananananana..~~~~

Sembla que tinguem un ventall de possibilitats, el que em fa més angoixa és que no podré escollir ni la meitat de les que tinc a l'abast; mai se m'ha donat bé prioritzar, tot i que sempre ho he hagut de fer, sempre em queda la sensació del "i si hagués triat l'altre opció..."

Estic fora de mi, després d'uns dies relaxats torna la calma, però penso que una part de mi s'ha quedat allà dalt de la muntanya, se m'obliden les coses, no tinc ganes de sortir, estic a casa vagabundejant sense fer res, perdo el temps... i no és per no tenir coses a fer, però quan el temps no acompanya, la predisposició tampoc. 

Em queden dues setmanes de vida d'estudiant, després canviarà radicalment, i espero no tenir temps, ni per estar per casa, ni per escriure... 

És com si les coses que m'ocupessin el temps al cap ara no haurien de ser-hi... Hi han coses que s'han de prioritzar? Si fos per mi no, però és així, em ressignaré i seguiré, només em falten 2 setmanes. Hauré de gaudir de les petites coses, topiquíssimament... el que dura un cafè, és una estona de cel. 

You can't always get what you want

És així

Pensava que ho tenia tot "sota control", que en el meu cap tenia les idees ben col·locades i que estaven en concordança amb la realitat. Però els astres s'han alineat perquè una onada d'incertesa s'apoderi de mi. Per una part aquesta sensació em fa veure que no ho tenia tant clar doncs, sinó no em sentiria així. Però per una altre banda me n'adono que no ho tinc tant superat, deixar el passat enrere és difícil quan encara sents que no s'ha acabat, que t'importa, que t'enrecordes... què faig ara? 

Podria ignorar-ho però llavors no seria fidel als meus sentiments, intento ser racional, massa, però no m'agrada, perquè veig que intento ser una persona que no sóc. Un intent d'algo que ni tant sols recolzo. 

Hi han molts dubtes que m'agradaria resoldre però, em trobo amb la situació d'angoixa que, crec, i només crec, que em quedo tal i com estic, perquè potser i  només potser, estic millor així...

Necessitava plasmar-ho en algun lloc, necessito escoltar-me a mi mateixa ne comptes d'escoltar als demés, em necessito, des de fa temps.. 

Però a l'hora em sento feliç, d'estar aquí, que he sobreviscut a potser els anys més difícils i que marcaran la resta de la meva existència, és un pèl dramàtic però ho veig així, m'ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí, però m'agrada el rumb que està portant la meva vida amb totes les decisions i accions que he hagut de prendre. Però ara cal emprendre el vol i seguir endavant, amb el que vull i sento. 

  

Campiones

Ha estat tornar al bàsquet i sentir com un buit de dins meu s'omplia, encara estic en estat d'eufòria, no puc estar de mal humor, no puc, és impossible; hem quedat primeres de la lliga i ara anem a lluitar per arribar a les fases. Campiones de Catalunya... 

Si hem arribat fins a dalt de tot és a causa que som un equip, i és el que marca la diferència. 

Me n'adono que m'agrada el joc en equip i el treball que això comporta, em fa sentir realitzada, però el millor que té és que tot es viu en grup, sigui bo o dolent, fent que tot tingui una repercussió molt més gran. 

Llista sense cap mena d'ordre lògic sobre la Sun

M'agrada.

Fixar-me en com tracten les persones als del seu voltant
Els clotets 
Les nits que acaben passant volant
L'olor dels llençols nets 
Posar-me flors al cap
Menjar el sucre del final de la tassa quan m'he acabat el cafè
Passejar per Gràcia
Saltar sobre el llit
Els tirs que entren just quan sona la botzina 
Les festes majors 
Somriure a la gent que no conec
Les sobretaules
El soroll de la xarxa quan la pilota entra neta
Portar a sobre meu ni mòbil ni claus
Les vetlles 
La sensació d'escriure amb un boli que funciona bé 
Les nits improvitzades 
Fer vivac a la muntanya
Les preguntes compromeses
Conèixer gent
Viatjar 
Les bambes que m'agafen el tormell
Parlar dels sentiments 
Cantar 
Els massatges a la cara i al cul 
La pastanaga ratllada
La música en directe 
No dependre 
Reflexionar
Fer una introspecció 
Tenir dubtes existencials 
Les mitges 
Passar-me el dia a casa quan plou
Pintar-me els ulls
Sentir-me sexy
La cervesa 
Un bon llibre 
Les esbergínies farcides 
La meva mare 
Caminar i fer rutes 
Tocar la guitarra 
La poesia
No estar a casa en tot el dia 
La xocolata

M'agrada dir a les persones quant m'importen 
M'agrada gaudir. 

Obstinació.

Els anys no et faran ser més sàvia, el pas del temps no t'aportaran res si tu no hi acompanyes. Hi han persones de més de 30 anys que no han viscut ni la meitat que una de 20, viure, què incrèdula. El que és estrany és precisament viure. Jo diria que el que fem és sobreviure, no només es basa en respirar, estem acostumats a viure d'una manera, la que tenim preestablerta; i pocs se n'adonen o arriben a qüestionar-se què podrien canviar de la seva vida, de com "viure" una vida que sigui més plena per a un mateix. Ens limitem a seguir uns esdeveniments sense parar i anar més enllà, ho relaciono molt amb el fet que ara es dóna per suposat que s'ha d'estudiar, com si ara si no estudiessis seria la teva perdició en el futur. 

Criatures obstinades, veure el món des d'una altre perspectiva és potser la manera d'entendre com de petits som, i com les nostres decisions estan tant i tant condicionades, i potser així, serem menys ignorants. 

Ara es fa molta publicitat sobre aquesta gent que ha estudiat, ha viatjat, ha tingut sort, però ara. Ara que ho té tot a l'abast, tot fet, no sap què fer amb la seva vida, és brutal, les poques ambicions, la por a buscar dintre seu sobre què és el que realment t'omple; Aquest vídeo m'agrada, però després d'uns mesos d'haver-lo vist, veig, lo pèssima que és la humanitat. 

Per què s'ha d'arribar a aquest extrem d'haver-se d'oblidar del valor dels diners per adonar-nos que hem de gaudir de la vida? Que el sentit li posem nosaltres? Tant contaminats estem per aquesta visió, diga-li consumista, productiva, diga-li com vulguis. Jo crec en la humanitat, no en la societat. 

No ens hem de fondre, acabem sent fluïds els quals passem d'una situació a una altre, moldejant-nos, però sense tenir en compte el que volem. 

Trote i galope

Cada cop veig més com hi han diferents ritmes de vida i ens identifiquem més amb les persones que comparteixen la nostra; que arriben tard, que van per feina, que es paren davant d'una pastisseria per menjar amb els ulls, que parlen en mig del carrer amb des/coneguts, els que viuen el dia a dia, els que somien en el seu futur, planificadors, espontanis... però a l'hora de descriure's a un mateix, què difícil! Ara sí, saps perfectament amb qui estàs bé i amb qui no, tot i que et portis molt bé amb algú, el seu tarannà falli, per tu. No és culpa, simplement divergències. El que sí que em faria més pena és canviar, s'hauria d'adaptar. 

Hi ha cops que penso, viure en la ficció és més satisfactori per a un mateix; el marge de sentir-se malament, que et frustris, és mínim. Però llavors on queda el sentir-se viu? real? No sé quantes vegades m'han dit que sóc poc somiadora, la realitat dóna més joc, viure al galope devant les adversitats. M'està bé que em caiguin cubells d'aigua freds per sobre el cos, això em donarà peu a seguir. I quan estigui calenta ja serà el súmum. Crec que no estem fets per comprendre, simplement  estem aquí, sense guió, condicionats per nosaltres mateixos i pel nostre voltant. 

Fa uns dies em parlaven de la Gestalt i com le nostre EGO ens impedeix fer coses, és veritat que li donem un mal significat a l'edo conegut, el cregut. A mi se'm referien a un sentiment d'angoixa, de por a la no acceptació, que feia que no fossis un mateix, no estic gaire d'acord, és contradictori, no fer quelcom per por és no ser fidel a un mateix, no tenir clar el que un vol. Em va recordar molt a una teenager preocupada per quins pantalons posar-se segons els comentaris dels demés... 

Queda un mes per acabar, em ve de gust que arribin les vacances per fer coses, però no m'importaria seguint anant a la uni, m'agrada. M'encanta el que estic estudiant, hi ha alguna cosa dins meu que em demana més, vaig estar satisfeta quan al cau parlàvem d'engegar un projecte en xarxa amb les escoles de Vilassar. Petits traçats...