Sant Jordi

L'altre dia vaig patir de forma més o menys conscient una desigualtat de gènere, el que més em va fotre és que ella també era una dona; una mare que havia de baixar les escales de la boca del metro i portava una criatura en un carro. Ella demana ajuda i la que estava més atenta i a la vora d'ella era jo, per tant, la vaig ajudar. Però en el moment en què estava agafant la part de sota: "¿Pero mejor que lo coja uno de los chicos no?" Em vaig indignar tant que no vaig poder respondre, simplement vaig agafar el carro i baixar les escales, pensant en com seria el futur d'aquell nadó i la seva concepció quan fos gran...

M'agradaria pensar que aquesta mentalitat canviarà, d'arribar al punt de no haver de fer servir el terme "violència de gènere" ja que no existirà.. SI PARLES DE VIOLÈNCIA DE GÈNERE TAMBÉ ÉS VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Per molt que una minoria vulgui canviar allò que pensen injust, s'ha de fer una gran conscienciació a tota la població, però tot ens va en contra...

~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~


Ahir jornades culturals de Mundet, una classe sobre com ser conscient de la por i poder seguir contraolant-la. Ens deien que havíem de deixar el cos relaxat, però no podia, les cames, els hombros.. no sé, tinc masses coses com per relaxar-me, em costa...

Un succés

Quan t'en vas a dormir és quan poses les coses a lloc dins del teu cap, pensant que al dia següent tot seguirà en ordre. Però ja pel matí ni t'enrecordes de la meitat. 

Hi han dies que no oblidaràs, uns per la quantitat de riures, altres que millor no recordar-los, però el de l'altre dia va ser d'aquells que l'esperaves des de fa temps, anys; tenir la sensació que un pes sobre meu se'm treia. I més quan estava segura que la cosa sortiria bé, i tant! Hi han cops que és millor deixar que es refredin, que durant un temps hi hagi caos i poca lògica. Però després, amb perspectiva, tot arriba, temps al temps, però sobretot arriba si allò persisteix. És tant subjectiu...

Si pogués canviaria moltes coses d'ara mateix, no d'abans, però no sé ni per on començar. Bé, tot serà posar-s'hi. No crec que les coses passin per alguna raó, simplement passen, un succés d'esdeveniments; per tant, l'únic que puc fer és seguir el meu instint i mullar-me on cregui, lluitar pel que vull, potser ara fa temps que no em sorprenc, però ho porto a dins. Estic esperant el moment, no el perfecte, simplement el moment adequat. 

Vet aquí un gos, vet aquí un gat.

"Vet aquí que una vegada hi havia una persona jove que es deia Caputxa Vermella i que vivia amb sa mare a la vora d'un gran bosc. Un bon dia sa mare li va demanar que portés un cistell de fruita fresca i aigua mineral a l'àvia - no perquè això fos feina de dones, de cap manera, no, sinò perquè era una obra generosa que contribuïa a crear un sentiment solidari. A més, l'àvia no estava malalta; ben al contrari: estava en plena forma física i mental i era perfectament capaç de tenir cura d'ella mateixa en tant que persona adulta madura.

Així dons, la Caputxa Vermella es va endinsar al bosc amb el cistell. Molta gent es pensava que el bosc era un lloc esporuguidor i perillós, i mai s'hi acostaven. Però la Caputxa Vermella se sentia tan segura de la seva pròpia i incipient sexualitat que aquesta imatgeria freudiana tan òbvia no la intimidava gens.

De camí cap a ca l'àvia se li va acostar un llop que li va preguntar què duia al cistell. Ella li va contestar:

- Una mica de berenar saludable per a l'àvia, que és perfectament capaç de tenir cura d'ella mateixa en tant que persona adulta madura.

- Saps, maca? -li va dir el llop-. Per a una noieta no és gaire segur caminar per aquest bosc tota sola.

- Trobo molt ofensiu aquest comentari teu, profundament sexista -li va dir la Caputxa Vermella -, però l'ignoraré perquè la teva tradicional condició de marginat social t'ha dut a enfrontar-te al món d'una manera pròpia; i del tot vàlida, evidentment. Ara, si em permets, he de prosseguir el meu camí.

La Caputxa Vermella va continuar pel camí ample, però el llop -a qui la seva condició de marginat social l'havia alliberat de l'obediència esclava a les normes del pensament ortodox i occidental- sabia una drecera per arribar abans a ca l'àvia. Hi va irrompre sense contemplacions i es va menjar a l'àvia, una acció del tot comprensible venint d'un carnívor com ell. Llavors, com que no estava sotmés a les nocions rígides i tradicionals del que és masculí o femení, es va posar la camisa de dormir de l'àvia i es va ficar al llit.

La Caputxa Vermella va entrar a la caseta i va dir:

- Àvia, et porto berenar sense greixos i sense sal, i voldria que l'acceptessis com un homenatge al teu paper de matriarca sàvia i nodridora.

Des del llit, el llop va dir amb veu fluixa:

- Vine més a prop, nena, que pugui veure't.

La Caputxa Vermella va dir:

- Ah, no me'n recordava que, a nivell òptic, ets deficient com una ratapinyada. Àvia, quins ulls tan grossos que tens!

- És que ha vist molt i han perdonat molt, filleta.

- Àvia, quin nas tan gros que tens... Relativament, és clar i sens dubte atractiu, a la seva manera.

- És que ha flairat molt i ha perdonat molt, filleta.

- Ávia, quines dents tan grossens que tens!

- Estic molt content de ser > sóc i > sóc - va dir el llop, i va saltar del llit. Va agafarla Caputxa Vermella amb les urpes, decidit a devorar-la. La Caputxa Vermella va xisclar, alarmada no pas per l'evident tendència transvestista del llop, sinó per aquella voluntària invasió del seu espai temporal.

Els xiscles, els va sentir un company llenyataire que hi passava (ell, s'estimava més que li diguessin>). Va entrar corrents ala caseta, va veure l'avalot i va intentar intervenir-hi. Mentre aixecava la destral,però, la Caputxa Vermella i el llop es van aturar en sec.

- Escolta,noi! Què t'has cregut? -li va preguntar la Caputxa Vermella.

El company llenyataire va parpellejar i va intentar respondre, però no li sortien les paraules.

- Entres aquí com un individud'una civilització primitiva, deixant que l'arma pensi per tu! -va exclamar la Caputxa Vermella-. Sexista! Discriminador d'espècies animals! Què et fa suposar que les persones femenines i els llops nopoden resoldre els seus problemes sense l'ajut d'una persona masculina?

Quan va sentir el discurs apassionat de la CaputxaVermella, l'àvia va saltar de dins de la boca del llop, va agafar la destral del company llenyataire i li va tallar el coll. Després d'aquesta experiència traumàtica, la Caputxa Vermella, l''àvia i el llop van sentir un profund sentiment solidari. Van decidir crear una comunitat alternativa, basada en el respecte mutu i la cooperació, i van viure feliços i van menjar anissos sense colorants ni conservants."

James Finn Garner"Contes per a nens i nenes políticament correctes"

Blue Valentine

Fa una setmana que vaig veure aquesta peli, una història d'amor-drama d'una parella on es van fent flashbacks del que va ser el seu principi on tot era un camí de flors i violes, joves, enamorats i tornant a la realitat on acabaria sent el final d'aquesta relació.

Típic relat de desamor amb el pes dels anys i del temps, però la pel·lícula et fa entrar i fer-te-la molt teva, sentint-te identificat; a qui no li ha passat mai que tenies unes expectatives amb algú i al pas del temps acabes tenint una dececpció? Jo em sento més identificada amb la dona, tot i que a batzegades, l'amor per les coses que ell transmet m'ompla molt.

Però segueixo pensant que l'amor és terriblement depenent per a nosaltres. Em diuen que vagi més enllà d'aquest anàlisi, jo només veig com de diferents som les persones i això fa que sigui difícil de seguir. Lluitar contra l'adversitat, sí, però llavors també lluites contra la teva llibertat. Fa uns mesos si m'hagués fet la mateixa reflexió no hagués estat així, un jo diferent, una representació de mi mateixa que canvia, constantment. Llavors penso en que mai oblidaré aquests instants amb aquesta manera de pensar, sí home! Demà una altra Sun es despertarà, i amb ella un nou món. 

Feia molt que no escrivia, tinc dos esborranys guardats, però no trobo com acabar-los, és potser que no sento que hagi de tancar el capítol, com si faltés alguna cosa per explicar...

L'altre dia vem anar a una conferència sobre el nostre futur, però el futur profesional. Molts cops la gent treballa de coses que no agrada, però simplement ho fan pels diners, comoditat, o fins i tot, perquè no sabe com canviar de feina. Doncs la dona que va fer la xerrada em va semblar molt interessant, hem de tenir un objectiu en la vida, i llavors tot vindrà rodat. Molts deien "ser feliç" d'acord, però què et fa ser feliç? Llavors és aquí, en aquest precís moment en que et planteges i encaminar-ho cap el que vols que t'ajudi a subsistir. Temps als temps.