Crec que ara mateix estic en un punt d'inflexió, l'altre dia pensava amb les persones que en un altre temps van formar una part important de mi i gràcies a elles ara mateix sóc com sóc. I no sé perquè he deixat de tenir contacte, la divergència és potser la resposta... Cadascun va fent la seva, tot i que quan et retrobes és com si fos ahir que ens vam veure. Per això he fet una autopromesa, no perdre el contacte ni el rastre d'aquesta gent, tot i que ja no ens veiem, tot i que els camins han canviat i potser no es tornin a trobar ( i fins i tot em porti una patacada) però tinc la necessitat de fer-ho, de no sentir-me com si no hagués tingut l'oportunitat de provar-ho; perquè és gent que en un moment em va importar i encara m'importa, l'Àngela, la Laura, la Carla, la Milena, les meves nenes de la infància...la Eva, la Cristina...
Ahir em van preguntar de com em veia dintre de 10 anys, quan en tingués trenta. Doncs vaig dir una cosa que ara la penso i està tant estereotipada... Amb una feina estable, parella i un pis i també havent estat a llocs on vull anar... realment és el que vull? Doncs si no he aconseguit una feina estable serà perquè tindré unes altres prioritats, si no he trobat a la meva persona ideal serà perquè encara no l'he conegut... Llavors li plantejo d'aquesta manera, què és el que m'agradaria haver fet abans d'arribar als 30: doncs participar en una ONG, escalar, fer via ferrata, el camino de santiago, anar a Islàndia, Àfrica, tenir una nit de bogeria màxima però molt, enamorar-me d'algú simplement amb la mirada, viure en un pis d'estudiants, seguir veient als meus, participar en un projecte de recerca sobre l'aprenentatge significatiu, o bé en crear un material didàctic, i moltes altres més coses.
Feia molt que escrivia no perquè no volgués, sinó perquè no trobava el moment ni la inspiració... hi han cops que no s'ha de forçar, que tot arriba, temps al temps.
Avui a antropologia pedagògica el professor m'ha fet reflexionar molt, últimament acabo les seves classes amb un mal de cap tremendu, ens parla de Foucalt, tenia una visió com Nietzsche, un súper destructor de tot on res queda en peus. Som una xarxa creada per a que el poder tingui el control de tot, teixint institucions, creant models de judici de valor, què és el que està bé i què no? i qui ho diu? Com davant d'una necessitat (real o no) es creen noves disciplines, com les ciències humanes. O per què s'ha de treballar si abans no es feia? El poder fa que el cos estigui atrapat per la ment, és realment un concepte totalment contrari al que plantejava Plató. I crec que em sento més identificada, li trobo més sentit, L'ànima és una concepció del present, del que ens envolta, per tant, condicionada i el nostre cos, els nostres instints purs són presoners i no es poden manifestar plenament.
Poca gent de la classes es para a pensar en tot això, i jo em poso nerviosa per com aquesta gent podia fer aquestes reflexions i aquesta en concret, tant contemporània, ments privilegiades o castigades...
Cuando un juicio no puede enunciarse en términos de bien y de mal se lo expresa en términos de normal y de anormal. Y cuando se trata de justificar esta última distinción, se hacen consideraciones sobre lo que es bueno o nocivo para el individuo. Son expresiones de un dualismo constitutivo de la conciencia occidental.
¿Puede extrañar que la prisión se asemeje a las fábricas, a las escuelas, a los cuarteles, a los hospitales, todos los cuales se asemejan a las prisiones?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada