Anna Sun

Feia molt que no tenia aquesta sensació de buidor. No és una conseqüència d'alguna cosa que hagi viscut abans, perquè últimament estava bé, molt bé. No m'agraden els espais buits, les vacances allargades sense tenir res planejat, perquè llavors és quan m'agafen aquestes coses. Per això m'agrada la rutina poc estressant. Lo pitjor de tot és el no saber, però el que més ràbia em fa és que ho pago amb tothom del meu voltant, però no puc ficar bona cara, igualment que ho intenti, el to de veu em canvia, el front se m'arruga, no ric. Em paro a pensar per què estic escrivint això, si total no ho llegirà ningú, però realment em desfoga, no té cap mena de sentit... 

El que més em costa és ser conseqüent amb els meus sentiments, és tant poc lògic, i això sí que penso que és a causa d'experiències passades. És inútil comparar-ho, però inevitable. No puc deixar de pensar en que "demà serà un altre dia i aquest sentiment se'm passarà, com qualsevol altre estat d'ànim". Però no ho sé, enigmàticament quedarà així, demà llegiré això i no sabré què pensar, perquè aquesta sensació se m'haurà passat. No em vull avançar als esdeveniments però penso que aquest cop va de debò, i que si el que sento demà segueix sent així, hauré de fer un plantejament dels meus sentiments...

I després d'haver escrit això ja em sento millor, i recordo les coses bones, com ara el retrobament amb l'Àngela, i llavors me n'alegro que les coses bones no canvien, em va agradar moltíssim que m'expliqués els seus problemes sense complexes malgrat que el temps i les circumstàncies em separessin d'ella, penso que és així perquè crec que ella no ha estat conscient d'això, simplement cada una fa la seva, tot i que jo li dono més al coco...  Però m'està bé així :)

I ara em tornaré a canviar el nom del facebook, com a senyal de canvi, Anna Sun. Hi han coses que són necessàries que tornin, i amb elles el meu nom.

Apocalypto

Y el hombre estaba sentado solo. Empapado hasta los huesos en tristeza. Y todos los animales se le acercaron y dijeron:

“No nos gusta verte tan triste. Pídenos lo que quieras y lo tendrás”.

El hombre dijo: “Quiero tener una buena vista”. El buitre respondió: “Tendrás la mía”.

El hombre dijo: “Quiero ser más fuerte.” El jaguar dijo: “Serás fuerte como yo”.

Luego el hombre dijo: “Anhelo saber los secretos de la Tierra”. La serpiente respondió: “Yo te los enseñaré”.

Y así fue con todos los animales.

Cuando tuvo todos los dones que podían dar se marchó. Y el búho les dijo a los otros animales:

“Ahora el hombre sabe mucho y puede hacer muchas cosas. De pronto siento miedo.”

El ciervo dijo: “Ya tiene todo lo que necesita. Ahora su tristeza acabará.”

Pero el búho respondió:

“No. Vi un agujero en el hombre, profundo como un hambre que jamás saciará. Lo hace triste y hace que siempre quiera más. Seguirá tomando y tomando hasta que un día el mundo dirá: ‘Ya no existo más y no me queda nada que dar’.”

I ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí

Després d'un viatge de 4 dies a Montpellier amb 14 nens i d'haver-me recuperat, escric no com m'he sentit, sinó el que he aconseguit amb aquest viatge; Me n'adono que els joves estem infravalorats, que som tant o més competents que les persones adultes, fins i tot per altres joves com nosaltres. Ho hem aconseguit i només hagués estat possible perquè hem lluitat pel que volíem, fer un projecte internacional. No canviaria res del viatge, fins i tot els problemes, ja que m'han fet arribar fins aquí. L'etern retorn. 

Les noies que porto, artistes, que tenen clar el que volen, però sobretot la iniciativa que tenen, l'espontaneïtat són de les seves millors qualitats, hi han coses que veig en elles que també les tinc jo, la vida activa i entendre-la de forma col·lectiva. Penso que estan a anys llum endavant d'altres de la seva edat, i fins i tot de la meva. Algunes ja viuran en un pis compartit, d'altres que busquen contactes per la seva carrera, noies que planegen viatges, i només amb 16, 17 anys... Si el món depengués d'elles, aniria millor, més just, lliure i una mica més hippie haha.

M'emporto un molt bon record, i una pujada d'autoestima que em fa emprendre altre cop el viatge cap el tercer trimestre després d'aquestes vacances curtes però intenses. Sortir a veure llocs nous em fa tenir més ganes de marxar, no em sacia suficient. 

This is the way that we love

Dies com aquests

Crec que ara mateix estic en un punt d'inflexió, l'altre dia pensava amb les persones que en un altre temps van formar una part important de mi i gràcies a elles ara mateix sóc com sóc. I no sé perquè he deixat de tenir contacte, la divergència és potser la resposta... Cadascun va fent la seva, tot i que quan et retrobes és com si fos ahir que ens vam veure. Per això he fet una autopromesa, no perdre el contacte ni el rastre d'aquesta gent, tot i que ja no ens veiem, tot i que els camins han canviat i potser no es tornin a trobar ( i fins i tot em porti una patacada) però tinc la necessitat de fer-ho, de no sentir-me com si no hagués tingut l'oportunitat de provar-ho; perquè és gent que en un moment em va importar i encara m'importa, l'Àngela, la Laura, la Carla, la Milena, les meves nenes de la infància...la Eva, la Cristina...

Pot ser que sigui per la por a tornar a sentir les persona que era abans, L'Anna que a cada instant veu les coses diferents, que ara miro enrere i veig el meu recorregut, i em veig molt distant. Em sento més a prop del meu futur que del meu passat, quan hauria de ser al contrari... o no? Tinc molts plans de futur, els quals no inclouen a tothom, suposo que és amb la gent que t'identifiques amb les que tens ganes de fer coses, un viatge, un voluntariat, una cursa... m'alimento d'aquestes il·lusions, és tant l'expectativa de futur...

Ahir em van preguntar de com em veia dintre de 10 anys, quan en tingués trenta. Doncs vaig dir una cosa que ara la penso i està tant estereotipada... Amb una feina estable, parella i un pis i també havent estat a llocs on vull anar... realment és el que vull? Doncs si no he aconseguit una feina estable serà perquè tindré unes altres prioritats, si no he trobat a la meva persona ideal serà perquè encara no l'he conegut... Llavors li plantejo d'aquesta manera, què és el que m'agradaria haver fet abans d'arribar als 30: doncs participar en una ONG, escalar, fer via ferrata, el camino de santiago, anar a Islàndia, Àfrica, tenir una nit de bogeria màxima però molt, enamorar-me d'algú simplement amb la mirada, viure en un pis d'estudiants, seguir veient als meus, participar en un projecte de recerca sobre l'aprenentatge significatiu, o bé en crear un material didàctic, i moltes altres més coses. 


Feia molt que escrivia  no perquè no volgués, sinó perquè no trobava el moment ni la inspiració... hi han cops que no s'ha de forçar, que tot arriba, temps al temps.

Avui a antropologia pedagògica el professor m'ha fet reflexionar molt, últimament acabo les seves classes amb un mal de cap tremendu, ens parla de Foucalt, tenia una visió com Nietzsche, un súper destructor de tot on res queda en peus. Som una xarxa creada per a que el poder tingui el control de tot, teixint institucions, creant models de judici de valor, què és el que està bé i què no? i qui ho diu? Com davant d'una necessitat (real o no) es creen noves disciplines, com les ciències humanes. O per què s'ha de treballar si abans no es feia? El poder fa que el cos estigui atrapat per la ment, és realment un concepte totalment contrari al que plantejava Plató. I crec que em sento més identificada, li trobo més sentit, L'ànima és una concepció del present, del que ens envolta, per tant, condicionada i el nostre cos, els nostres instints purs són presoners i no es poden manifestar plenament.

Poca gent de la classes es para a pensar en tot això, i jo em poso nerviosa per com aquesta gent podia fer aquestes reflexions i aquesta en concret, tant contemporània, ments privilegiades o castigades... 


Cuando un juicio no puede enunciarse en términos de bien y de mal se lo expresa en términos de normal y de anormal. Y cuando se trata de justificar esta última distinción, se hacen consideraciones sobre lo que es bueno o nocivo para el individuo. Son expresiones de un dualismo constitutivo de la conciencia occidental.

¿Puede extrañar que la prisión se asemeje a las fábricas, a las escuelas, a los cuarteles, a los hospitales, todos los cuales se asemejan a las prisiones?

Et consideres un ciutadà responsable?

Cap de setmana amunt i a vall, estant poc a casa i molt a arreu. De Mataró a Barcelona, tornant a Vilassar, Canet...  Formació de caps de tot Catalunya, 90 persones debatent sobre l'esperit crític, la ciutadania, el compromís... Estava enfocat per a que arribem a plantejar-nos si el cau influeix en la forma de viure, o si el cau ajuda a millorar quan en la vida real, se't plantegen situacions en societat. He reflexionat molt, érem 30 en el grup que m'ha tocat. Reus, Cerdanyola, Lleida, Molins de Rei, Cabrils... Molts contextos, molt diferents, moltes ànimes que treien de dins seu el propi granet de sorra. 

Què vol dir ser un ciutadà exemplar? És tant relatiu, cadascun es regeix per un ordre de valors amb sentit per aquella única persona. Gent que deia que sí que ho era perquè respectava les lleis, que de tant en tant sí que la infringia per fer botellons, passar el límit de velocitat... Jo em quedo amb altres reflexions: un ciutadà és aquell que lluita pel que creu, uns valors que des del seu parer creu que és la manera de viure. I que quan veu que hi ha quelcom que no és just, lluita per a que ho sigui. Tot relacionant-ho amb els drets i deures. 

Aquests reflexions s'anaven dividint en 2 espais: la relació individu-societat i els valors de cadascun. Ser partícips activament en la vida col·lectiva. Van anar sortint paraules clau, compromís, consciència social, motivació, altruisme, egoisme... També em quedo amb la reflexió que va fer en Luca: " L'altruïsme, per naturalesa és regida per l'egoisme. Una persona que ajuda no ho fa si no és per rebre una cosa a canvi, sigui material o no. Nosaltres els voluntaris també ens movem per interessos, tot i que no sigui dolent, ja que ens dóna una satisfacció incondicional. L'altruïsme pur no existeix. " 

Llavors entra en joc el cau en aquesta ciutadania exemplar, com treballem els dissabtes això? Doncs adquirint responsabilitats, però només pot succeir si hi ha un sentiment de pertinença a un grup, que et motiva i t'interessa. I es va treballant de manera escalonada, però des de petits, i cada cop el seu compromís anirà en augment i les seves accions també. I la magnitud d'influenciar en la societat serà cada cop més significatiu, com per exemple, el cau de Molins de Rei que un dia l'any fan la campanya "Ni un plat buit". Se'm van posar els pèls de punta quan la Laura ho explicava, ostres. 

Després d'això, al tren, vaig estar reflexionant, aquestes trobades de formació són molt enriquidores de forma que nosaltres ho poguem transmetre al nostre cau, però hem de tocar de peus a terra, vivim en un oasis on es té en compte la veu de tothom, més que en la societat real. Aquest món idíl·lic no té els dies comptats, però sí que l'espai és reduït. Tot i que la filosofia és deixar el món millor del que l'hem trobat. 

Cap de setmana de bàsquet, de viatges en cotxe, de reflexions en veu alta amb persones íntimes, conèixer gent nova, de ballar, ballar molt. De riure, de rauxa, que n'és de bo, i de sa!