Always abroad

Necessito que m'abracin; ara mateix tinc la necessitat de sentir-me estimada. Que em diguin que sóc important per algú. Una abraçada llarga, dolça, natural, amb sentiment, real. Vull sentir-ne aixoplugada, notar el caliu d'algú. I no cal parlar, només sentir els sentiments a flor de pell. 

Ara no vull donar més que rebre, ara necessito que m'estimin. Sense cap mena de raó, no tinc excusa per demanar-ho, simplement perquè el buit que tinc a dins s'ompli; em segueix faltant alguna cosa i no sé si ho aconseguiré fins que ho provi de trobar, però no sé ni què és el que/qui haig de buscar...

http://www.youtube.com/watch?v=UzXtpp63Kmw

No estic gens perdut, no hi ets, tururut.

Des que he començat altre cop la rutina, la meva vida es limita a seguir l'horari preestablert amb les conseqüents obligacions, que m'agraden, però simplement em limito a això. On les meves preocupacions són no més que arribar a l'hora, fer els deures... coses sense importància ni transcendència.

Necessito i intento trobar l'espai per gaudir, de fer coses, de sortir d'aquest bucle rutinari que gasta el temps, que em gasta i amb desgana, em va traient poc a poc l'oportunitat de fer coses. 

Forçadament, però, me n'adono que haig de ser fidel al temps, com si d'ell depengués que els sentiments vagin canviant. No vull que els meus sentiments estiguin encara pensant en el passat, és el típic tòpic de viure en el present, però és cert; o potser ja és més encarat cap el futur. El que m'espero de mi és, potser, el que em fa seguir. M'emociono quan penso en tot el que podria fer. Potser el problema no és el temps, perquè, quan vols fer alguna cosa trobes el moment. Potser el que necessito és a algú que gaudeixi com jo, a fer coses, a no perdre's en la monotonia.

Potser el que vull és algú que gaudeixi, el que sigui, però que gaudeixi amb mi... tinc alguna cosa dins meu que em demana compartir. 

No m'he convertit en un ressentit, ni m'he transformat en un amargat.

Ni t'he etiquetat, així, exagerat, com l'única opció a la felicitat. 

No t'enyoro, nena.

Sugar

Follow love and it will flee, 

Flee love and it will follow thee.

Podríem dir que aquest succés és el més lògic dins del meu cap, cosa que a primera vista sembli que no. Quan busques alguna cosa o intentes que passi algun esdeveniment, mai ho trobaràs. Acaba sent un fet antinatural intentar trobar una situació manipulada, un transgènic de les relacions, no només de l'amor, sinó en totes. És una complicitat difícil d'explicar entre els sentiments i la situació espai-temps-moment de les persones i a l'hora que quan l'aconsegueixes et dóna una satisfacció i una plenitud en un mateix. 

Dins del hippisme es diria que t'has de "deixar fluir", però en alguns casos aquest postureig extrem no hi té cabuda en un món amb presses; penso que quan vols aconseguir quelcom has de lluitar, contradient-me amb el que deia abans, em poso fites i objectius per aconseguir coses, però en les relacions les coses no funcionen d' "A" per "B". 

Per això ara és un bon moment per plantejar-me aquest curs, agafant altre cop el ritme incansable del dia a dia, sempre un cul inquiet anant amunt i a vall. Intentant trobar espais per a noves iniciatives, per conèixer nous llocs, i per seguir fent antigues tradicions... 

Anna's bucket list

• Gràcia living way.
• Tornar a Londres i veure-la des d'una altra perspectiva.
• Començar a moure'm per Erasmus.
• Anar a la muntanya.
• Via ferrada.
• Barcelona és bona i molt barata.
• Aprendre a cuinar menjar vegetarià.
• Tocar més la guitarra.
• Anglès.
• Anar a una cata de vins. 

Potser és perquè ja és molt tard, però m'emociona pensar en totes les coses que puc fer i tinc a l'abast, em fa sentir realment activa i útil, semblaran paraules tècniques, però no sé com dir-ho, ja que VIVA sembla ser massa cursi, o romàntic... l'Anna Sun que s'amaga rere les paraules fredes ja no té prou amb ser feliç. 

Don't change

Res està predestinat, el futur és incert i el destí no existeix.

Res

Trobo que la gent sensible surt perdent , ens pensem que és una cosa bona però... segur? Per què hem de sentir i viure el que ens passa tant intensament? 

No tothom es pren les coses tant a pit com nosaltres. I ens pensem que és algo bo tenir sentiments? La gent sense escrúpols són els que acaben sobrevivint; digueu-me dramàtica si ho creieu així, però a mi m'han ensenyat i he après a viure apassionadament, i a vegades em fa ràbia no saber fer-ho d'una altre forma perquè surto perjudicada, i molt.

https://www.youtube.com/watch?v=2C9PwhhGOX4

Aquest lloc