Avui començo el meu blog personal, estrany dia per posar en ordre tot aquest guirigall dins del meu cap i plasmar-ho de forma escrita, però aquest fet no té res a veure en que sigui Nadal.
Porto un temps donant-li voltes al fet de tenir la necessitat de no sentir-nos sols. Som animals que per norma, necessitem socialitzar-nos. Però em pregunto fins a quin punt aquest fet ens pot ser beneficiós o, pel contrari, perjudicial. M'explico, des de les meves vivències he vist que depenem de les persones del nostre voltant; fins al punt de no poder fer coses per nosaltres mateixos, necessitar algú al nostre cantó per fer-ho tot, arrelar-nos al lloc d'on venim, és fàcil viure amb els ulls tancats.
Està clar que les persones ens necessitem, però s'ha de fer un bon us de les relacions, si ho miro amb perspectiva comprovo com qui mai deixarà d'estar al teu cantó seré jo mateixa. I és així com ja fa uns anys m'estic buscant i espero que mai pari de descobrir-me. Crec que els que mai s'han parat a pensar en un mateix tot sol és perquè tenen por a saber què es trobaran dins seu. És més fàcil viure de manera extrínseca, sense amor propi, sense plantejar-se objectius... Però gràcies a les persones del nostre voltant ho podem aconseguir, trobant l'equilibri. De totes les relacions es poden aprendre coses. I jo, com a capitana de la meva vida, escolliré quin camí traçar amb els seus obstacles, les seves pedres... però prefereixo tropessar-me que caure, ja que de totes maneres seguiré avançant.
I és per aquesta raó per què començo aquest blog, per seguir avançant, tot adeqüant-me als meus pensaments i què millor manera que deixant-ho escrit en un lloc íntim (més o menys). Seguint creixent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada