Quan amb una persona coneguda, que aprecies, et dóna la sensació que hi han coses que no acaben de quallar, el que es fa normalment és parlar amb aquesta i intentar arreglar els suposats malentesos, les enfadamentes, o el que sigui. Però des del meu punt de vista la sensació que tinc quan em passa això, és que la relació ja no és la mateixa perquè en cada moment no som els mateixos; llavors no penso que s'hagi de "parlar" coses que són difícils d'arreglar, perquè potser serà que no tenen remei, però estem tant acostumats a mantenir-ho tot, a intentar trobar una solució... em trobo amb una sensació d'egoisme quan veig a una noia que intenta perdurar un sentiment que ja fa temps que és inexistent.
Egoista, per tenir por a afrontar la realitat, perquè es pensa que la falta de comprensió i la frustració que porta a sobre és per culpa dels demés, quan en realitat qui no és comprès és el món a causa de la seva avara posició. Hauríem de ser persones NO DEPENENTS, que a mesura que tenim unes sensacions a dins, busquem la barreja entre lloc, companyia i moment per a satisfer-nos; lliscant lliurement buscant el nostre espai. Si així fos com realment ens mouríem pel món, viuríem i creixeríem com a persones, llavors seríem més feliços.
~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~
És la sensació de tenir-se l'un a l'altre, que fins i tot estàs donant més que rebent, però és de la manera que et sents plena; i potser de la forma que entens l'amor, si de veritat l'he viscut.
~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~
Quan els ulls del nostre voltant ja no ens observen, allunyats cap el reflex de les nostres ànimes, és quan veig els que sóc per a tu. En el meu cap ressona el seu nom, la seva olor i fins i tot el gust dels seus petons. Desdibuixo els meus sentiments, buido els records, m'allibero desafiant la sort i aferrant-me amb mi mateixa. Agafo embranzida per anar endavant. Intento fer aigua clar del que hi ha dins el meu cor, però sembla que el que sento sigui com els núvols... hi són, pe`ro quan sembla que t'estàs apropant s'esvaeixen. Quelcom que no es pot tocar, ni olorar, pe`ro sí veure'ls i sentir-los, aquella fredor que t'envolta, pe`ro tant difícil de trobar solució.
Ja ho diuen, quan menys t'ho esperes és quan tens un cop de sort, llavors seguiré esperant, buscant el que em fa feliç. Però sempre amb actitud i predisposició. Amb sentiment i direcció.
Agost fora de casa, dies bons i d'altres no tant...
Ja he tornat, però altre cop tinc aquesta sensació, com si em faltés alguna cosa, i crec que de la manera que se m'ompla és vivint, viatjant, trobant-me en indrets estranys i coneixent a persones entranyables. Però sempre, sempre voldré una mica més dels meus, sent exigent és potser de la manera que m'agrada viure.
